La immigració és un procés social estudiat en moltes ocasions al llarg de la història. No cal mirar gaire anys enrere per trobar exemples evidents d’aquest fet. Sense anar més lluny, els últims deu anys han estat escenari d’un augment de la immigració. O també els andalusos que van traslladar-se a Catalunya i que no van perdre les seves arrels.
Mostra d’això no n’hi ha una de millor que la de la Casa de Andalucía. Ara fa trenta-cinc anys, el 1976, naixia l’entitat mataronina que fins a dia d’avui, ha estat el pal de paller de la major part d’activitats de caire andalús que s’organitzen a la ciutat. A cavall entre la cultura pròpia i la d’adopció, la Casa de Andalucía va crear-se amb la voluntat de difondre els seus costums, de portar-los a Catalunya per compartir-los. Aquell 1976, tanmateix, era el tercer intent, finalment reeixit, de crear l’entitat. Dos anys abans ja s’havia intentat, fins i tot copiant els estatuts d’una associació ja existent. Malgrat els esforços, el règim franquista ho va impedir – ja que l’associacionisme es considerava un perill que podia desestabilitzar el règim.
En plena democràcia, i al Saló de Plens de l’Ajuntament, Joan Mora, alcalde de Mataró, va presidir l’acte de commemoració dels trenta-cinc anys de vida de l’associació. Francisco Luque, president de la Casa de Andalucía, va destacar que “han estat anys de penes i d’alegries, el més important és que ens n’hem sortit de totes”. La comunitat d’andalusos residents a Mataró té molt clar què hi tenen aquí: les arrels de les terres del sud i la perseverança catalana. En relació a la terra andalusa, Isidoro Moreno, catedràtic de la Universitat de Sevilla, convidat a l’acte, va reclamar: “Que les arrels i la cultura andaluses no es perdin en el temps, que no s’usin com a clixé, sinó que s’utilitzin com a eines per poder aconseguir una Andalusia política com cal”. Però, què ha fet que la Casa de Andalucía s’hagi convertit una entitat tan rellevant a la ciutat?
Passat, present i futurLuque defineix l’organització com “un espai en què volem difondre la nostra cultura compartint la dels altres”, comentari al qual afegeix que “no volem ser un element de distorsió, tot el contrari”. I així ha estat, perquè en l’actualitat, actes com la Romería Rociera tenen un poder de convocatòria que no queda tan lluny dels Focs de Les Santes. Són, sens dubte, l’eix vertebrador d’una part de la ciutat que queda apartada del centre, però que no pas per aquest motiu deixa de ser més activa. Festivals de flamenc, exposicions d’art, certàmens de poesia i conferències mantenen viva la flama andalusa a casa nostra, idea que Mora va voler deixar clara a la rebuda a l’Ajuntament: “Catalans i andalusos poden conviure perquè tots dos se senten orgullosos de la seva cultura”. Per què a Catalunya i per què van venir-hi els andalusos? El background d’aquesta població és llarg i complex. A CerdanyolaSegons recull Joaquim Llovet a ‘Mataró, dels orígens de la vila a la ciutat contemporània’, durant les dècades dels 50 i dels 60, molts andalusos van venir a buscar a Catalunya, i a ciutats com Mataró, un futur digne després de la Guerra Civil. Aquí, aquest grup va instal·lar-se al que llavors s’anomenava Poble Sec, l’actual Cerdanyola, barri en què molts d’ells encara conviuen. A més a més, bona part d’ells van accedir a les fàbriques de gènere de punt com a mà d’obra, fet que va consolidar la nostra ciutat com una de les més importants de la indústria del tèxtil.
Tanmateix, la història no acaba aquí. Els fills i els néts d’aquests andalusos són nascuts aquí i, en conseqüència, més llunyans de les tradicions de generacions anteriors. Tot i així, el president de l’entitat es mostra confiat i afirma que “estic convençut que continuaran la nostra tasca i que d’aquí uns anys encara existirà, però sí que és cert que caldrà transformar-la”. Transformar-la sense perdre-la, un repte, si més no, complicat.
VarietatLa Romería Rociera, organitzada des de la Casa de Andalucía és una de les festes més vistoses del calendari. Al mes de maig, no només els andalusos, sinó tots els mataronins tenen una cita amb les sevillanes, el bon menjar i molts “finitos”. Una cita a la qual sempre s’hi acaben barrejant més grups de gent del que sembla. Es tracta d’una trobada que té un poder de convocatòria extraordinari, “la gent que ve de fora, a vegades queda meravellada que tan lluny de casa puguem celebrar una Romería així”, explica Luque. La de Mataró és una de les Romerías més celebrades del país i és que estem parlant de la festa més representativa del col·lectiu. Hi ha un toc de religió perquè és Rociera i un toc folkòric perquè té tot un ritus.
Esforços anònimsEls temps canvien, les persones i l’entorn també, però la Casa de Andalucía s’ha convertit en un conglomerat d’ingredients que no deixen indiferent ningú. Tant és així, que artistes catalans, com Maria Rovira, han agafat la dansa flamenca com a fil conductor del seu darrer espectacle, “Somorrostro” o cada cop són més variats els qui entomen la interpretació del discurs de Blas Infante com una inspiració per un nou catalanisme andalús. De tot plegat, queda extreure que el flamenc, la manera de viure, el deix ‘salao’ i per sobre de tot, la cultura d’un poble, són els pilars que s’han aixecat amb l’esforç anònim dels que van quedar-se a Andalusia i dels que van venir a casa nostra.
Adaptar-se als canvisRomería Rociera s’havia celebrat, des de sempre, al Parc Forestal. Ara fa ja més de tres anys, la celebració va canviar la seva ubicació amb la por de perdre part del públic o de l’encant. Des de llavors, la Romería mataronina té lloc als circuits del Cros, un espai que s’omple a cada edició, encara que mai ha acabat de convèncer. Alguns diuen que a el Cros li falta el clima entranyable del Parc Forestal. Sigui quin sigui l’escenari en què es gaudeix de la festa del flamenc i de la pròpia Andalusia, no es pot oblidar l’aspecte religiós de la celebració. La Romería Rociera ret homenatge a la Virgen del Rocío, amfitriona de totes les Romeríes d’Espanya. La verge és la icona religiosa de la festa, mentre que tots els actes que se’n deriven, composen un marc folklòric d’allò més interessant.
