Fa sis anys, un grup de nois amb disminució psíquica van formar un equip de futbol amb l’objectiu de passar-s’ho bé. Aquest any, després de molt esforç i treball, l’equip ja s’ha emportat tres títols. Aquest equip és la Nova Generació, una petita entitat esportiva que només compta amb un equip de futbol sala, dividit en dos per competir. Josep Batlle és el pare d’un dels jugadors, però també és president, entrenador i el que ha fet que aquests nanos hagin passat de jugar per passar l’estona a jugar i competir com qualsevol altre equip. Ara farà prop de sis anys va néixer a Mataró un equip de futbol sala per a persones amb disminució psíquica. A simple vista això pot ser del tot normal, però el naixement d’aquest va ser totalment espontani. No va ser cap institució ni organisme municipal qui va muntar aquest equip, sinó que van ser els mateixos jugadors els que es van moure per muntar l’equip.
Molts dels components de l’equip actual de la Nova Generació havien jugat i entrenat amb la Fundació Maresme fins l’any 2006. Fins i tot, algun d’ells havia competit sense entrenar i això a ells no els agradava. Tal i com ens explica l’Abel Batlle, “nosaltres el que volíem era entrenar cada setmana i jugar els partits els caps de setmana com fan tots els altres equips”. Aquesta il·lusió per competir i entrenar regularment els va portar fins a la Nova Generació, un petit club de futbol sala que en aquells moments només tenia un sènior masculí i un de femení a la seves files.
L’experiència del primer any no va ser gaire bona, ja que l’equip només va jugar 3 o 4 partits. Això sí, els entrenaments eren sempre dos per setmana. Però la mala relació del club amb l’administració pública i la falta de recursos va fer que l’equip hagués d’entrenar al Parc Central vell. A la banqueta també hi va haver canvis, el tècnic designat per la Nova Generació ho va deixar i en Josep Batlle, pare de l’Abel, un dels jugadors de l’equip, va passar a ser el nou entrenador. Míster d’emergènciaEl mateix Josep ho explica: “Jo com a pare sempre els anava a veure i a vegades feia d’ajudant i segon entrenador, però quan va plegar el ‘míster’ el meu fill i els nois m’ho van proposar i com que als de la Nova també els hi va semblar bé, aquí estic. Tot i que no en tenia ni idea de futbol sala quan vaig començar, sempre he estat aprenent d’altres entrenadors i sempre vaig mirant per aquí i per allà per saber-ne més”.
Després d’aquest primer any amb pocs partits i entrenant a la pista de ball del Parc Central, l’equip va anar a entrenar al pati del Satorras en el seu segon any. “Al patí del Satorras hi vam estar fins el juny del 2010, allà ens van tractar molt bé, quan plovia ens deixaven entrenar al gimnàs i fins i tot ens van regalar unes samarretes per jugar, els hi estem molt agraïts a tots els treballadors i al director del centre que ens va dir que si algun dia necessitàvem tornar-hi, tindríem les portes obertes”, ens explica en Josep Batlle. “Per sort ara entrenem en un pavelló cobert, però mai se sap si haurem de tornar-hi”, afegeix. Un preu mòdicDes que en Josep Batlle es va fer amb les regnes de l’equip, ell és qui s’ha ocupat tant de la part esportiva com de l’econòmica, i més encara quan ara fa tres anys els altres equips de la Nova Generació van desaparèixer. Tot els jugadors paguen 5 euros cada mes. Amb aquests euros els nois entrenen dos dies a la setmana, un en pista descoberta i l’altre dins del Pavelló Eusebi Millán i els dissabtes juguen els partits. Com que els partits es juguen tots a les pistes de gespa artificial de Meiland a Barcelona, cada dissabte en Josep Batlle ha de portar els seus jugadors en tren a jugar amb l’ajuda d’alguns pares més, tot i que com ens explica “són ben pocs els que vénen i gairebé sempre em toca anar-hi tot sol amb ells”. L’entrenador, però, no té queixa. “La veritat és que quan anem pel carrer i en tren es porten molt bé, a vegades es distreuen, però poca cosa més”.
Dins de la quota també hi entren els desplaçaments. Es podria dir que els nois juguen gairebé gratis. I Això és gràcies als patrocinadors que el mateix Josep ha buscat. “Ara mateix tenim diversos patrocinadors com Vermout Sisa del Masnou o l’empresa +Madera, malauradament de l’Ajuntament mai hem rebut ni un cèntim, cosa que sí que fan altres entitats que treballen amb disminuïts psíquics, però almenys ens deixen entrenar en un pavelló municipal”. “El problema amb l’ajuntament és que nosaltres per ells no som cap entitat, i en canvi per la Generalitat sí que ho som, fins i tot aquest any a la Nit de l’Esport Català ens van donar un dels Premis Q (Qualitat per l’esport)”, explica. “La sort que tenim és que comptem amb patrocinadors fidels i per l’any vinent ja en tenim dos més, la Fundació La Caixa i una altra empresa particular”, anuncia. Una temporada d’èxitsAquesta temporada està sent molt exitosa per l’equip. L’equip B va quedar segon a la lliga, i ara l’A i el B s’han proclamat campions de Catalunya. Aquest és un èxit no només de l’equip de la Nova Generació, sinó també del Prodis de Terrassa, l’altra entitat amb la que juguen els nostres protagonistes mataronins. “Com que a l’equip tenim nois amb diferent grau de disminució, els vaig dividir en dos grups, perquè tots juguin els mateixos minuts i s’ho passin bé, però com que no eren prou per fer dos equips, vaig parlar amb el Prodis de Terrassa que tenia el mateix problema, i a l’hora de competir formem els equips amb membres dels dos clubs. O sigui que entrenem per separat i competim junts”, ens explica Batlle sobre el funcionament.
Tot i aquest handicap, la temporada està sent extraordinària i per a l’any vinent ja es vol formar un equip femení. Aquesta és, en definitiva, la història d’un equip que ha lluitat per arribar fins aquí, que tothom queda captivat per l’energia i les ganes que desprenen sempre. Un exemple a seguir. Felicitats campions!
Són més complicats d’entrenar?
Aquesta és la pregunta que es pot fer tothom que no ha tractat mai amb aquests nois, però en Josep Batlle ens ho explica i podem veure com no són tantes les diferències. “Molts cops m’he de posar seriós, però són molt bons, a més hem anat incorporant gent nova de mica en mica i això fa que els nous triguin a adaptar-se amb els companys, però entre ells sempre s’ajuden i al cap d’unes setmanes els nous ja estan del tot integrats”. “Ara fins i tot tenim una noia entrenant amb nosaltres, i l’any vinent volem tenir un femení, però ja veurem, perquè és molt complicat trobar noies que vulguin venir a jugar”, explica. Si no és així seguirà entrenant amb els nois, “Jo el que vull és que tot el qui vulgui venir a passar-s’ho bé, vingui”. A l’hora de jugar són molt disciplinats, tot i que en els partits se’ls ha de guiar perquè a vegades es despisten i s’ha d’estar molt a sobre. Ells, ens diu Batlle, com qualsevol equip ja tenen assumit que juguen per divertir-se i que el més important és participar, “tot i això s’agafen ben seriosament tots els partits”. “La veritat és que aquesta feina és molt gratificant i, tot i que a vegades m’emprenyo, sempre em fan ser més bo que dolent”, reconeix.
Passió per l’esport
L’objectiu és anar a entrenar i jugar partits, però sempre amb la premissa d’anar a divertir-se i a fer amics d’aquí i d’allà. En Sebastian Alarcón ja porta quatre anys a l’equip i ara ens explica les seves vivències. “A mi el que m’agrada és passar-m’ho bé amb els meus amics, conèixer altres nois d’altres equips i anar a ciutats i pobles que no coneixia”. En Sebastian també juga federat a la petanca amb la Penya l’Esplanada on també hi treballa, és un amant de l’esport i sempre que pot en practica, no només futbol o petanca, sinó qualsevol. L’Abel Batlle és un dels altres components de l’equip, una lesió ara farà dos mesos el va apartar de l’equip, però no s’ha rendit i des de fa setmanes ja entrena amb els seus companys i espera jugar el darrer torneig que hi haurà al juny. A l’Abel sempre li ha agradat molt el futbol, va estar 7 anys jugant a la Penya Barcelonista, i després va jugar a la Laru a lligues de futbol 7, i ara si no hagués estat per aquesta inoportuna lesió hagués estat convocat per la selecció catalana per anar a jugar els Europeus. “Jo puc jugar de defensa o de davanter, encara que també he fet molts cops de porter com per exemple ara que estic lesionat”, explica i afegeix un parell de desitjos: “Ara espero que l’any vinent estigui recuperat de la lesió i pugui tornar a jugar amb els meus amics”. “El que també m’agradaria és que vingués més gent a veure’ns”, conclou.
