Ells dos són els màxims artífexs del “Nido”, el nou casal comunal per a adolescents que s’ha construït al barri de Boris Vega, a Estelí (Nicaragua) per acollir cursets de formació ocupacional. Un barri on els carrers no tenen ni llambordes i on l’alcohol i les drogues són el pa de cada dia. Joan Antoni Ciller, membre d’EPMA i Mataroní de l’Any, i Rafael Juncadella, membre de comitè de solidaritat de Nou Barris amb Nicaragua, conversen a la casa comunal actual de la barriada.
Joan Salicrú: Vostès es van conèixer fa 40 anys a Mataró, als Salesians, quan en Rafa era salesià i en Joan Antoni un noi del barri de Cerdanyola. Allà es va desenvolupar un moviment molt important que va ajudar a generar cohesió de barri i a relligar-lo també amb el centre de la ciutat. Senyors: després d’haver estat aquests dies aquí a Nicaragua amb vostès m’ha semblat que d’alguna manera volen reproduir allò que va funcionar tan bé en el seu moment quatre dècades després. És així?
Rafa Juncadella: Sí, i tant. Jo en aquest sentit tenia molta il·lusió en trobar-me aquí en Ciller i a la Dolors Fernàndez [tècnica de Cooperació de l’Ajuntament de Mataró i exmembre del Centre Juvenil], dos elements molt actius d’aquell moment i reviure un nou centre després de quaranta anys. Amb característiques diferents, és clar: allà era fàcil recollir joves; en vam arribar a ser més de 300. Aquí no és tan fàcil... però l’esperit és el mateix.
Joan Antoni Ciller: Doncs sí, efectivament, fa quaranta anys que vaig veure a en Rafa Juncadella, que venia de Barcelona per primer cop. Recordo que primerament el vaig veure una mica distant, però que de seguida es va apropar. Ens va proposar tirar endavant aquest Centre Juvenil Salesià, amb persones tant de Cerdanyola com del centre de la ciutat, que llavors no era habitual que es relacionessin. Recordo que va ser en una estada a Planoles de l’equip de futbol on jo jugava que es van posar les bases del centre; vam passar tota la nit al voltant d’una foguera i allà es van marcar les directrius. Evidentment, salvant les distàncies i les circumstàncies, perquè el barri de Boris Vega d’Estelí és molt diferent, però sí, ara intentem –si pot ser també a través de l’esport- reconstruir un Centre Junveil del qual tants joves en vam sortir beneficiats.
R.J: Jo tinc la sensació què aquell centre juvenil va començar amb un grup de futbol –que després no eren dels més addictes a les reunions formatives, per dir-ho així- i en aquest sentit també hi ha una similitud amb aquí. Els dels equips de futbol segurament aquí al “Nido” tampoc seran els més actius, però en el fons són els que ho comencen. I a Catalunya també van ser la llavor de la moguda.
J.S: Segurament la principal similitud és que tant allà com aquí es pretenia i es pretén dignificar el barri; amb això sí que és igual parlar de Mataró el 1970 o Estelí el 2010.
J.A.C: Sí, era el que es pretenia. Primer dignificar la joventut, la cultura, la formació dels joves... I crec que es va aconseguir bastant dins del projecte que teníem.
R.J: És veritat que els joves d’allà eren molts d’ells del barri del Poble Sec, que en dèiem. Un barri que era una mica marginal dintre de Mataró. I aquí també ens trobem amb uns joves marginals dins d’un barri marginal de la ciutat d’Estelí.
Protagonistes singularsJ.S: Han passat quaranta anys d’aquell moment, ara som a Nicaragua, al pati de la Casa Comunal. Segurament aquest projecte del “Nido” s’ha fet gràcies a moltes persones però no se li escapa a ningú que no s’hauria fet sense vosaltres dos, de forma singular.
R.J: Com diem aquí, “un local nuevo que nos ha costado un huevo y parte de la yema del otro”. No només per l’edificació, sinó pels problemes amb els tècnics, la relació amb la Comissió, entre ells i nosaltres... ha estat difícil. Primer perquè els joves que han construït el centre són ells mateixos difícils; són nois a vegades sense cap inquietud, que estan enganxats a la droga, l’alcohol o al no fer res. Ja heu vist les cantonades dels carrers: estan plenes de joves sense fer res, que van passant les hores fumant o bevent... però sense cap inquietud de cap mena. La gran inquietud que tenen a vegades és si guanya el Barça o el Madrid, imagineu-vos!
J.A.C: És veritat, hi ha hagut moments molt tibants, molt difícils. Ja al començament vam escriure a la Casa comunal, als responsables del barri dient-los que havien de fer un esforç... i que EPMA Solidària tenia moltes ganes de fer aquest projecte solidari. Però va arribar el moment d’amenaçar una mica i de dir que o canviaven les coses o ens emportaríem el nostre projecte a l’Àfrica o a un altre país de Sudamèrica. Fins i tot un dia que estàvem bastant desanimats tant en Rafa com jo perquè a la contrapart d’aquí hi havia problemes, recordo que vam anar al despatx de la Dolors Fernàndez, a l’Ajuntament, empipats i desanimats perquè preteníem renunciar. Sort d’ella que va fer dos cops sobre la taula i ens va dir: “Vosaltres què us penseu, que això es fa i es desfà?”. Cal deixar-ho per escrit, això. La seva presència ha estat clau.
R.J: Ella deia, “però si això passa a tot arreu, no us heu de desanimar!”. Pensàvem que ella ens diria “s’ha acabat” i va ser al revés...La flama del NidoJ.S: El que hem inaugurat ara és el continent del projecte Salvando el Nido però ara ens cal el contingut, garantir el finançament dels cursets que s’hi impartiran. Aconseguir que no s’extingeixi mai la flama de les activitats. Com s’ho faran?
R.J: Sí, en aquest sentit jo he proposat fer socis del “Nido”, fer un llistat de gent de socis col·laboradors. Siguin dels equips de futbol, siguin dels grups de break dance que estan tant de moda ara aquí... Fer carnets de soci i que es pagui una quantitat petita, molt petita, però de manera que estiguin units al projecte. I que sàpiguen que aquest local el podran usar molts col·lectius però que no pertany només a un, que tots fan el “Nido”. Això precisament em recorda també els temps del Centre Juvenil, quan alguns dels nanos de l’equip de futbol que teníem començaven a sortir amb alguna noia i es tancaven i s’aïllaven [riu]. Jo m’enfadava i els deia: “No, aquí oberts a tothom! A què vens, aquí, a lligar, al Centre?” Doncs aquesta mateixa mentalitat m’agradaria aplicar aquí: tu no vens a fer manualitats, vens a fer “Nido”.
J.A.C: Tenim en projecte un conveni que hem de presentar al Fons Català de Cooperació per al Desenvolupament per trobar recursos de cara als cursets. Volem que ho financin ajuntaments de la comarca o de tot Catalunya. Es faran, ja des del febrer, tallers d’electricitat, de soldadura, de costura, ceràmica i algun més. Però volem que això tingui continuïtat. També hem agafat una fita: treballar amb els equips de futbol del barri, que són molts i estan en situació precària. Intentarem arreglar una mica el camp que tenen, posar-hi la il·luminació perquè es pugui jugar de nit... i així fer que aquests joves es puguin comprometre amb la casa comunal i participar dels tallers a “Salvando el Nido”, també.
Rafa Juncadella
Del Sant Vicenç dels Horts natal, quan tenia 40 anys va passar a viure als Salesians de Mataró. Oficialment venia per fer un recés, degut a l’estrès que portava a la seva anterior destinació. Però un cop allà va fer just el contrari: víctima del seu temperament actiu i passional, va obrir el Centre Juvenil dels Salesians, que va funcionar durant el període en què va estar-se a Mataró, cinc anys. Després va sortir de l’orde i es va dedicar al món de la pedagogia, pel qual va anar acabant a residir a Nou Barris, on encara viu una part de l’any; la resta és sovint a Nicaragua. Actualment, amb 79 anys, segueix amb voluntat per tornar-hi, fins que el cos aguanti. Sinó seguirà treballant per allò en què creu des del casal Ton i Guida de Nou Barris, a Barcelona, on coordina la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements.
Joan Antoni Ciller
De la seva Múrcia natal –com tants altres mataronins- va venir a Mataró quan tenia 12 anys. Des de llavors s’ha fet un fart de treballar però això no vol dir que no hagi tingut temps per a altres coses, principalment entrenar un grup de futbol amateur a Vilassar de Mar i els darrers anys al Col·lectiu de teatre EPMA, del qual és un dels seus puntals i màxim impulsor de la seva branca solidària.. Amb la seva dona, l’Ana Mari, té dues filles, l’Helena i la Marta. La setmana passada va ser escollit per votació popular ‘Mataroní de l’Any 2010’, certamen que organitza el Tot Mataró.
