El primer pis de Ca l’Arenas és aquest any una sala diàfana amb tamborets perquè la gent s’assegui davant els plafons i, sense pressa, llegeixi. Una exposició per llegir i perquè vagi entrant l’abundant material. La mostra explica com els costos de les guerres van més enllà dels costos socials, també tenen víctimes artístiques i patrimonials. El patrimoni arquitectònic i artístic acostuma a ser part de la llista de baixes del país que ha patit una guerra i, a Mataró no en va ser una excepció.
“Destrucció, espoli i salvaguarda del patrimoni durant la guerra civil; l’exemple de Mataró” és el complet nom que es dóna per si mateixa l’exposició d’obligada assistència al Centre d’Art. Comissionada per Assumpta Montellà, historiadora mataronina autora de “La Maternitat d’Elna” en col·laboració amb l’equip del Museu de Mataró – Carles Marfà, Mireia Blesa i Àngels Soler– un testimoni cabdal de la història mataronina i de com en els pitjors anys del segle passat, persones anònimes ens van salvar aquelles obres d’art, aquell bagatge cultural en forma de patrimoni que avui podem gaudir.
No és fàcil recuperar la memòria del patrimoni, s’assegura en la mostra, perquè en aquest país tot el que faci olor a Guerra Civil té possibilitats d’estar emmascarat però sí cal “recuperar el passat i reconèixer la tasca de molts herois anònims que lluitaren en favor la cultura, alguns van morir fent d’escuts humans o per la bala d’un radical, obviar aquests fets seria deixar una pàgina en blanc de la nostra història” es proclama en el text introductori. És una exposició ambiciosa, general i concreta a la vegada, en la que destaquen dues joies fetes públiques en primícia: els dietaris de Marià Ribas i Rafael Estrany, dos testimonis de gran nivell de la guerra a Mataró, a partir dels quals s’articula la fins ara força desconeguda narració dels fets que van permetre que no tot morís o es destrossés en aquella espiral de bogeria col·lectiva que va ser la Guerra Civil. Del mateix Estrany s’explica gràcies al seu propi testimoni una anècdota de les que fan sobrera qualsevol explicació extra: “Estava traient un dels quadres de Viladomat de la Capella dels Dolors quan vaig notar que un fusell m’encanyonava, em va sortir dir-li “això no és sols un Sant, això és cultura i si ho salvem o ho cremem no serà sols per a tu i per a mi sinó també per als nostres fills” el revolucionari abaixà el fusell i em va dir “l’ajudo?”.
L’exposició ajuda a entendre què hi feia Estrany traient del seu lloc els quadres de Viladomat de la Capella dels Dolors, per exemple. En un primer àmbit explica la salvaguarda del patrimoni a nivell estatal, que enfoca la cura del patrimoni en temps bèl·lics i la gestió dels fons artístics espanyols. El primer àmbit de l’exposició ensenya el cas des d’un prisma global. De les destrosses dels primers dies de Guerra a Barcelona, la mateixa Mataró, on fos, a les primeres gestions i composicions de nuclis de persones que volien defensar el que, ells sí, veien com art. La irracionalitat d’aquells dies duia a la miserable relació que tot el que tingués motius religiosos havia de cremar. Però per contra del que el bàndol franquista va escampar, des de la mateixa República es van fer gestions i decrets per salvar-nos el patrimoni. “Malgrat la imatge que va donar el govern de Burgos, no és cert que la República o la Generalitat es creuessin de mans davant la destrossa”. En aquest primer àmbit es veuen des d’imatges de Barcelona, de Cervera, de Madrid. S’hi explica, per exemple, un dels episodis més desconeguts de la Guerra Civil, l’evacuació del fons del Museu del Prado.El fons del PradoPer la vulnerabilitat d’una Madrid permanentment atacada i perquè el fons de la gran pinacoteca artística havia d’anar on fos el govern, una de les decisions estrella de la República va ser evacuar el fons del Museu del Prado. No va ser tan fàcil ni automàtic. Les imatges dels grans quadres en camions anant cap a València, Barcelona o la frontera és reveladora. “Ningú pensava que el Museu del Prado pogués ser bombardejat, que els Goya, Tiziano o Velázquez poguessin ser objectius militars, s’escapava de tota lògica. Van ser els grans directors de museus europeus que van recomanar evacuar la important pinacoteca espanyola, van crear un comitè oficiós a l’empara de la Societat de Nacions i finalment se’ls va fer cas”. Setmanes més tard, la realitat els ompliria la raó. Les imatges del Prado bombardejat i destrossat per l’aviació franquista ajuden a pensar què hauria pogut passar de no evacuar totes les obres d’art.
Una de les revelacions estrella de la mostra és l’anècdota que un dels grans quadres del Prado que es transportaven cap a Peralada va estar a punt de fer-se malbé a Mataró. “De camí cap a Caldetes un dels dipòsits que transportaven dos grans quadres de Velázquez van topar amb un balcó d’un carrer estret. Es tracta del Camí Ral de Mataró”.
A MataróLa salvaguarda del patrimoni a Mataró centra el segon àmbit de l’exposició i n’és segurament el múscul fort que bombeja força i que fa de la mostra el testimoni cabdal que és. A Mataró no sols va encallar un gran quadre del Prado, a Mataró es va fer moltíssim per la salvaguarda del patrimoni artístic i religiós. Però qui van ser els que en plena guerra van pensar en el patrimoni? Doncs gent de perfils i idees ben diferents. “No eren membres de cap comissió del patrimoni, però van fer el paper clau d’actuar d’informadors o intermediaris evitant la destrucció de determinades obres posant-se en perill a si mateixos” s’explica. I dos noms tornen a agafar protagonisme per l’incalculable valor dels seus dietaris, del seu bagatge i de les seves actuacions –i les de més gent– durant aquells dies. Marià Ribas i Rafael Estrany expliquen la salvaguarda i ofereixen dos testimonis diferents d’aquells dies i de la lluita pel patrimoni. “Són dos dietaris personals que pàgina a pàgina expliquen la història de la nostra ciutat”, s’hi afirma.
A partir de les revelacions dels dietaris la mostra fa una aproximació a la lluita per la salvaguarda del patrimoni artístic mataroní i constitueix un autèntic tresor, una lliçó d’història inexcusable, una tesi doctoral en mataronisme. S’hi veu des del que no es va poder evitar –destrosses a Santa Maria, Sant Josep, Santa Anna, Sant Simó, Sant Miquel de Mata– però també s’hi explica el que es va poder salvar. Com la Capella dels Dolors, la gran joia de la corona de la nostra història. El 36 el propi Estrany va treure les teles de Viladomat i les va dur a lloc segur i encara patint per les estances ell i altres van aixecar una paret a l’entrada de la capella. Les fotos que il·lustren la mostra són, algunes, corprenedores. Des de la destrossa incontrolada a la protecció, el trasllat d’obres –com la imatge de Sant Josep de la façana de l’església– i la protecció en cases particulars de bona part del bagatge cultural de tots, que sols alguns van saber i voler salvar.
Històries mataroninesL’altar del Roser, les relíquies de Les Santes, Mata i Sant Simó. Cada petita història de destrucció i salvaguarda té l’apassionant toc en aquesta mostra d’explicar-se linealment per primera vegada en un clar sentit d’homenatge cap a la nostra història i els que ens la van salvar. Assumpta Montellà en la inauguració va fer una apel·lació a aquesta memòria històrica que, de forma pedagògica, s’il·lustra amb escreix a l’exposició de Ca l’Arenas. Saber que en plena guerra es va enderrocar el convent de les Tereses –i per això ara la plaça se’n diu així–, que l’Alcalde Molist volia enderrocar Santa Maria i que sols Estrany en persona ho va frenar, però que la Basílica va ser durant la guerra el denominat ‘Mercat de la llibertat’, la diferent actuació de la Junta de Salvaguarda, instantànies dels retaules que no es van salvar, testimonis guardats al Museu d’obres de llavors o del que es pot salvar d’elles, una projecció de les millors fotos del fons del Museu de Mataró, la història personal de la Creu de Terme que va anar a terra en diverses ocasions o les plaques amb els noms dels carrers d’abans i de després amb el que veiem les prioritats esperpèntiques que sovint manaven accions contra la història –el Carrer de Sant Joan era de Carles Marx, el de Sant Agustí era de Durruti i l’únic que va mantenir el nom era el de Cinto Verdaguer, de qui sols se’n va esborrar la qualificació de Museu.
La sala final ensenya bona part del que va quedar. Se centra en àmbits com, també, la salvaguarda del patrimoni musical i explica el “després de”. El mateixos Estrany i Ribas es van posar al capdavant de la gestió del patrimoni els anys després de la Guerra, fos engreixant el fons del Museu de Mataró, recuperant bona part del patrimoni comú que va quedar a mans de famílies del comitè de salvaguarda i constituint tota una articulació de la pròpia memòria artística a través del que se’n va poder salvar, del testimoni del que no i del record a la lluita perquè la violència no aixafés l’art. L’exposició constitueix un fet just i necessari per la nostra memòria i per la salut històrica d’una Mataró que, com a mínim, ha de sumar-se a l’homenatge als qui ens van salvar l’art i agrair els que ara ens ho expliquen.
La reivindicació dels papers de MataróLa mostra no podia exhibir-se tot un any indiferent a una reivindicació latent per a la ciutat, encara vigent avui. Durant la Guerra, la Generalitat es va endur els papers notarials i administratius d’entre el segle XV i XIX. Entre 1940 i 1941 l’arxiu va ser traslladat a l’arxiu de la Corona d’Aragó. Ja als anys 80, just en fa 30, una comissió entre ciutadans i institucions van reclamar el retorn d’aquests papers a la seva ciutat, amb un resultat negatiu. El 2007 ho va demanar el Ple Municipal. Res. Els artífexs d’aquesta exposició aprofiten el darrer pam de paret disponible per fer actual la reclamació
