La longevitat de les persones amb discapacitat han augmentat considerablement en les darreres dècades. La millora de les condicions de vida i el treball tant físic com psíquic els ha ajudat a assolir edats avançades. Amb motiu del Dia Mundial dels Discapacitats hem volgut fer un retrat d’algunes d’aquestes persones. Tres exemples de com encaren problemàtiques tan naturals com la vellesa, l’assumpció de l’edat adulta o la lluita per demostrar a la societat la seva condició d’iguals. Tenir el suport familiar i de les persones de l’entorn és una necessitat vital de totes les persones. Aquesta necessitat és converteix en imprescindible quan es tracta de persones amb alguna discapacitat. De petits, el suport dels pares els ajuda a créixer i adaptar-se a una societat que avança més ràpid del que ells poden assumir. L’oferta de places en centres públics és prou satisfactòria, encara que les ajudes són precàries.
La situació es complica quan s’arriba a l’edat adulta, tot i que les ajudes augmenten, les necessitats encara més: n’hi haurà que voldran independitzar-se però necessitaran un suport per poder desenvolupar la seva vida amb normalitat, d’altres requeriran atenció permanent que en algunes ocasions no podrà assumir la pròpia família, voldran crear el seu cercle d’amistats o gaudir del seu temps lliure desenvolupant qualsevol tipus d’activitat. I en funció del grau de discapacitat les necessitat seran molt diverses. A la ciutat, la Fundació Maresme és una de les entitats que treballa amb discapacitats. Un dels seus serveis és la Teràpia Ocupacional, una activitat laboral que serveix per mantenir actives les seves capacitats mentals i físiques. D’altra banda, el Centre Especial d’Ocupació dóna feina remunerada a aquells que tenen plenes facultats, ocupant-se dels parcs i jardins de la nostra ciutat.
El grau de discapacitat també afecta a la independència. En alguns casos poden optar per viure en pisos tutelats que són controlats setmanalment, d’altres requereixen de més atenció i passen a viure en llars amb vigilància continuada.
Amb els anys els discapacitats prenen conciencia de les seves limitacions i aprenen a viure amb elles. Per això reclamen que la societat també els tracti com iguals. Quan algú li ofereix un seient a l’autobus, l’Anna ho té clar: “No gràcies, no estic embarassada”. Alguns reben un tracte més despectiu: “Un nen m’ha dit subnormal i el metge diu que no ho sóc” explica la Neus. Tot i les seves problemàtiques, els nostres protagonistes volen gaudir de l’esport, viure la vellesa amb dignitat o gaudir de la intimitat d’una llar. Uns anhels com els de qualsevol altre, tant sols volen viure vides normals.
L’art de ser feliç
La Maria és un dels casos de Síndrome de Down que supera als seus pares, però el seu caràcter desenfadat i la seva vitalitat la fan estar sempre molt ben acompanyada. La gimnàstica és una de les seves aficions, amb la que ha guanyat diversos Special Olympics. Al centre de Teràpia Ocupacional desenvolupa tasques d’horta i l’artesania. I en les seves hores lliures troba temps pel teatre i pels seus amics de l’esplai Rabadà.
Envellir amb dignitat
La Neus, de 61 anys, viu amb els seus companys a la llar Sureres, amb el suport les 24 hores. El treball que desenvolupa - manualitats amb paper maché - és una eina de desenvolupament personal. Per ajudar a mantenir les seves capacitats realitzen activitats físiques o de lleure. Cada dissabte, abans d’anar a comprar al mercat, la Neus es posa el banyador per gaudir de la piscina.
Un examen diari
Al principi els va resultar una mica difícil, però ara, en Toni i l’Anna ja conviuen com una parella més en el seu pis. Ell prepara el dinar quan torna de treballar al CEO, i ella el sopar quan acaba la seva jornada com a secretària de la Llar Santa Maria. Així, cada dia lluiten per ser considerats iguals. Anna: “Sóc una persona normal. La resta de gent té les seves limitacions i no per això són millors”
