Sovint des de pàgines com aquestes no es dóna tota la importància que té la música amb accent casolà, la local, la que fan els qui fuetegen com nosaltres pels carrers de la comarca. El Maresme és terra rica en l’aspecte musical, potser lluny de la plenitud, potser víctima de les pròpies consonàncies del món del so. Però sovint cal fer més cas als que des de la nostra terra es llencen a la carrera musical traient disc. Aquí ,dos exemples.Aquest mateix divendres La Coixinera, el popular conjunt de folk ballable de Mataró presenta en un acte al Casal de l’Aliança el seu nou disc, tercer de la trajectòria, ‘Els encants’. Es tracta d’un enregistrament d’un seguit de cançons que La Coixinera havia fet per encàrrecs, que potser havia gravat en recopilatoris o discos molt difícils de trobar però que ara mateix quedaran tots, com si fós un inventari, en aquest nou cd, al més pur estil del que abans es coneixi com la cara b dels discos.La Coixinera segueix com sempre. “La idea del sarau, del ball a plaça la seguim practicant explica Jaume Punsola que explica l’edició d’aquest nou disc com “un afegit, un recull d’encàrrecs que ens havien anat fent i d’unes cançons que o no teníem gravades o volíem recuperar perquè eren els discos que no eren nostres”. La Coixinera ha editat 5.000 còpies d’aquest nou disc que s’han distribuït amb la revista especialitzada ‘Sons de la Mediterrània’. Els preguntem per aquesta vinculació volguda amb el món propi del folk i la seva definció, en boca del seu bateria Salva Fernández és clara. “Som un grup de segona, però tenim més concerts que els de primera”. Punsola hi afegeix “el que defineix la Coixinera és el seu so elèctric, que dins la música tradicional li dóna un caràcter més de ball pel que entrem en altres circuits”. El que millor defineix La Coixinera és el seu directe, el seu sarau. És allà quan la confluència entre tots els món musicals que toquen és més plena. Balls tradicionals amb els seus passos que la seva balladora oficial s’encarrega d’ensenyar, però també concerts més de degustació. La Coixinera és polifacètica i a base de tocar el circuit més tradicional però no quedar-s’hi tancants han esdevingut un grup d’èxit.Moment dolç per La CoixineraEl punt al que La Coixinera arriba amb aquests “Encants” és plenament dolç pel que fa a la trajectòria, més de 7 anys, i el moment compositiu. Després del ‘Sarau a plaça’ el segon disc dels mataronins van anar al so més heavy, més dur. “Hi ha molts grups folk que tiren cap a la fusió amb el que s’ha dit mestissa i nosaltres ens va interessar més anar cap al rock dur” defineix Fernández. Així doncs, tres discos i tres missatges: un de sarau, de ball tradicional, un segon més experimental amb Titani com a conjunt de rock –el projecte es manté paral·lel– i finalment aquesta cara b que és, en definitiva, aquests Encants. Les cançons d’aquest disc que ara presenten no s’incorporaran totes al directe, però sí que hi ha balls que ja es toquen en directe.L’explicació d’aquest “Encants” se justifica en el funcionament d’encàrrecs del que s’ha servit el grup mataroní per anar composant les cançons que ara van al gravat. “És una cosa que ens encanta, que ens facin encàrrecs, que a Premià ens demanessin composar cançons per un ball determinat, que poséssim la cançó a les fogonades de Sant Jordi i més. A nosaltres que contin amb el grup per encàrrecs així, del que seria la cultura popular de base ens encanta, i que duri”, sentencia Punsola.L’explicació del nomEls Encants es diuen així per diferents motius. “Perquè estem encantats de la vida que ens facin encàrrecs i poguem fer cançons com aquestes” explica Punsola, que tampoc nega la vinculació amb el concepte d’encants, de mercat d’antiqualles amb valor. I preguntats per al punt arribat i per al que segueix, el propi bateria pren la paraula: “Hi ha Coixinera per temps, perquè ens ho passem bé, perquè hi ha bon rotllo i perquè encara tenim coses a dir i tocar.Canviant de terci, el mateix dia ens trobem amb Narcís Perich, ben poc a veure. Un altre artista maresmenc, amb ben poques coses a veure amb La Coixnera a excepció que ara treu un nou disc i el presenta divendres que ve a la Sala Clap de Mataró. El perquè de l’elecció de Perich o de La Coixinera? Doncs com a propis arguments de la diversitat musical existent al Maresme, de la disparitat d’estils i de com la música de la comarca és i pot ser potent en diferents terrenys. A ningú se li escapa que tan Perich com La Coixinera són grups que han trencat l’ou i han anat més enllà del propi territori per esdevenir artistes nacionals.La Bona SortNarcís Perich es llença amb el tercer disc, el primer amb el que s’acompanya amb la Caravana de la Bona Sort. “La Bona Sort són el meu grup d’amics i companys de grup. En la gira del meu segon disc vaig començar a incorporar gent, amics que venien a tocar i m’ajudaven i vam acabar sent 12 allà on havia començat jo sòl, amb la guitarra, en el meu primer disc. D’aquí el nom de la Caravana de la Bona Sort” explica Perich, que divendres que ve prepara un concert ben especial a la sala mataronina, divendres 26. A Perich hi ha qui l’ha anomenat el Bob Dylan català. Com a mínim deu ser el Dylan maresmenc. Aquest alellenc ha evolucionat des d’una cançó d’autor més folk a una vessant més popera. “Hi ha un factor personal en el meu canvi musical, abans hi havia un vessant molt més folk però ara el missatge i la reivindicació tornen a prendre importància i per això estic en peu de guerra” explica Perich.El disc com a acte artístic“Aquest disc és un acte purament artístic, hi ha moment en què busques altre coses però aquest neix quan ja sols penso en fer música i componc per necessitat, ja és fer música, jo treballo i ja no tinc alguna expectativa que hauria pogut tenir, ja no són els discos d’esperançá, és més un disc natural” explica Narcís Perich.A Perich se’l nota acceptant la incertesa del mercat musical, i especialment el català. “Aquí tenim una música tan digne i tan bona com en tan altres llocs però no hi ha infraestrcutures, no es potencia la música feta a casa. La música de l’artista és dura fins que queda convençut que només és un hobby, que no hi ha mercat a casa nostra” reflexiona Perich.Precisament és quan un parla el mateix dia amb Narcís Perich i amb els integrants de la Coixinera que s’acosta a la dimensió real de la música a casa nostra. Hem parlat amb aquests dos exemples com podríem haver parlat amb desenes més. Però tan els uns com els altres enfoquen la música com quelcom encara més conceptual que les pròpies notes. És el sortir de la feina i anar a assajar, és el posar peles pròpies darrera els propis projectes i és acceptar amb aparent normalitat que el que importa és el directe i el disc també, però com a difusió. Sobta, i que consti, la dimensió real de la música, tan real a mans de dos grups d’artistes de casa per sobre dels missatges supèrfuls d’estrelles que de tant en tant també venen a petar a la ciutat.“Música local” com etiquetaAprofitant l’avinentesa i com que les reflexions de dues converses divaguen sobre moltes coses, preguntem tant a la Coixinera com a Narcís Perich per aquesta etiqueta de “música local”. És intencionat, perquè són dos exemples de grups que han trascendit, que han trencat l’incòmode cordó umbilical que a vegades aferma els grups al seu territori sense poder-se’n moure’s.La música del Maresme està en un moment molt dolç, amb molt rock dur a la zona central però amb diferents propostes a la parta alta o amb el country a la zona del Masnou. Jo li veig tot el poder però li falta infraestrucura” diu Perich. Salva Fernández, de La Coixinera reconeix que “nosaltres com a grup mai hem entrat en aquesta etiqueta perquè no ens ha fet falta reivindicar res però en l’escena del rock hi ha una saturació i una lògica queixa, perquè són molts grups i no hi ha tants bolos” explica el bateria. La diagnosi dels dos és clara: treball, paciències, alguna ajuda i a difondre música s’ha dit. El Maresme sona, i tira, amb la Coixinera i Narcís Perich com a exemples avui i amb tanta altra gent que també mereix que se’ls atengui des d’aquestes pàgines. Culpa nostra.
Els encants, el repertoriEn el disc hi ha tota uns sèrie de peces que van des del Quatre+1 (sintonia de “La Fàbrica” de Televisió de Mataró), l’Anys i Panys (sintonia també de la Festa-programa especial dels 20 de TVM), o l’Hereu Riera (de Les Cançons de Mataró, disc editat per la Casa de La Música Popular, Clap), o Qui per tu serà (del disc Mataró versiona els Pastorets). Però també hi ha tot un seguit de peces que no han estat mai enregistrades o que han quedat en àmbit encara més local com el de la Capital del Maresme. Així doncs podem trobar temes creats per a la tele de Mataró com; el Cercle d’en Marc (per a La Fàbrica) o la Ràfega (també per a la festa dels 20 anys de TVM); altres cançons com els tres balls que es van fer per a la Festa Major de Premià de Mar, l’Atac, el la Revolta i l’Expulsió dels Capgrossos Pirates i Premianencs; o les peces de La Disfressada també de Premià de Mar acte que es va recuperar aquest any i se celebra per Carnestoltes.
Presència de la música comarcal al MM.VVAquest mateix cap de setmana, l’IMAC i el Col·lectiu de Músics del Maresme estaran presents al Mercat de Música Viva de Vic, un dels certamens de referència a nivell europeu on la música nostra buscarà projecció exteriror. El propi Perich hi serà present al costat de grups com Blai Masó, Nos Ha Pillao el Toro, Fotat, Musicante, 79*, Beside, My Wrong Pleasures i Tal Com Sona.La presència a la capital osonenca és un exemple més de la lluita del Col·lectiu de Músics per la defensa i la reivindicació d’espais i importància per a la música local i comarcal. En plena maduresa com associació, el Col·lectiu segueix pencant silenciosament per un reconeixiement major a la nostra música.
