Una casa de nines amb molta resolució

Jordi Pons dirigeix ‘Nora’ a la Sala Muntaner de Barcelona

En els temps actuals, en què els termes tecnològics són un referent constant per a tot, sovint es parla de resolució com a sinònim de qualitat. I és precisament des d’aquesta característica, la concreció de la qualitat, que el concepte de resolució li escau plenament a ‘Nora’, el muntatge que Jordi Pons i la companyia Fènix Teatre han portat a la Sala Muntaner de Barcelona per emprendre l’aventura d’arribar a un públic extens.

Obra de referènciaJordi Pons havia estat director de l’Aula de Teatre del Patronat Municipal de Cultura de Mataró des del 1985 al 1991 i hi ha continuat col·laborant d’una manera assídua. Tant ell com Fènix Teatre són d’Arenys de Mar i estan vinculats al Teatre Principal, on a finals de 2005 ja havien presentat el mateix muntatge.

Ara, amb una resolució elogiable, han volgut fer el salt cap al circuit teatral barceloní amb voluntat de professionalitzar-s’hi. I han escollit ‘Nora’, titulada també ‘Casa de nines’, que és una obra de referència del dramaturg noruec Henrik Ibsen, considerat un dels pares del teatre modern.

Escrita l’any 1879, ha estat sempre tinguda com un cant a la llibertat i a l’emancipació de la dona. Per aquesta raó i pel capteniment final de la protagonista, que opta per refer la seva vida personal i abandona marit i fills amb un contundent cop de porta, va provocar l’escàndol de la societat burgesa de finals del segle XIX.

Protagonisme dels sentimentsDoncs bé, és també amb resolució eficient que Jordi Pons ha volgut abordar la seva proposta actual de la peça d’Ibsen. Per això n’ha fet la seva pròpia adaptació, escurçant algunes escenes i diàlegs i enfocant-la sobretot en l’evolució dramàtica del personatge central, esplèndidament interpretat per Gemma Sangerman. Amb aquesta opció, ha volgut treure pes a l’última escena i donar més significació argumental al procés d’elaboració de les vivències i dels sentiments de Nora com a persona i al patiment que li originen les relacions contradictòries amb l’ambient d’hipocresia que domina el seu entorn.

Així, de bon inici, Pons fa aparèixer uns quants flashos que evoquen el desenvolupament ulterior de la trama, com si volgués anticipar i concloure alhora el caràcter inexorable de la fugida de Nora del seu empresonament familiar. L’escenografia és igualment resolutiva en aquests sentit. Tot i que figura que és una estança del domicili conjugal de Nora i de l’advocat Torvald, el seu marit, en realitat té l’aparença de vestíbul d’una estació de tren. Clara al·legoria d’un lloc circumstancial on la gent ve i va. Cruïlla d’avatars. Com passa amb el de Kristine, l’amiga que arriba de fora i que amb el seu sacrifici personal provoca el desenllaç de l’obra, i que s’entrecreua amb el de Nora, que marxa perquè pren la resolució de no perdre el tren de la pròpia vida.