Quan era petita, els pares de la Cristina li van proposar fer alguna activitat extraescolar. Sense saber ben bé per què, ella va respondre que desitjava tocar el piano. “Al principi em van apuntar a classes de solfeig per veure si m’agradava de debò o si era un capritx. Cada vegada sortia més contenta de les classes i seguia demanant el piano fins que me’l van comprar”, recorda la Cristina. Els seus inicis van ser autodidactes en certa manera. “Jo ja sabia llegir notes gràcies a les classes de solfeig i quan anava a casa d’algú que tenia piano començava a tocar notes. Vaig aprendre sola a tocar peces senzilles”, explica la jove pianista.
Però el cert és que no tot va ser tan fàcil. La Cristina ha estudiat piano durant molts anys. “Al començament era com una joguina. Sense adonar-me’n vaig anar aprenent. M’agradava molt”, explica Alís. Primerament va anar al centre catòlic de l’escola Balmes. Allà va conèixer a una instructora que la va utilitzar com a conillet d’Índies. “La meva professora de piano estava estudiant per poder fer classes de música. Havia d’ensenyar a algun alumne davant d’un professor ja llicenciat i em va triar a mí. Va ser una experiència molt enriquidora perquè de retruc rebia les instruccions de l’altre mestre”, afirma la Cristina. Posteriorment va esdevenir alumna del Liceu i va acabar la titulació musical superior, equivalent a una llicenciatura.
Actualment la Cristina viu a Girona i està estudiant un Postgrau a Barcelona. És una noia realment pluridisciplinar i amb ganes de fer coses. Treballa com a professora particular, oganitza actes, monogràfics, participa en concerts, prepara projectes... La música i les arts li ocupen tot el seu temps.
Nascuda en una família d’artistes, la Cristina té molt clar que la música és, principalment, per gaudir.
“El piano és una part del cos”
La Cristina creu que és molt complicat viure dels concerts, en aquest país. “Però hi ha un altre problema que prové de la societat: no es valora la feina que fem els músics. Al darrere de tocar una peça jo he fet una carrera que dura 14 cursos i he de dedicar hores diàriament a tocar”, assegura Alís. D’altra banda, la Cristina opina que tocar el piano no és prémer tecles com qui es troba davant d’un màquina d’escriure. “Quan toques, vols transmetre un atmosfera, una nota molt profunda, molt timbrada, molt brillant... El difícil no és tocar una nota, sinó dir coses amb les notes”, sentencia la jove mataronina. Remarca també que la clau de l’èxit no recau en el talent, sinó sobretot en la voluntat. “No em considero especial. Sóc normal, però he treballat molt”, explica Cristina Alís.
Apunts
Defineix-te Sóc una admiradora de totes aquelles persones que tenen facultats extraordinàriesUn llibre “Tirant lo Blanc”, de Joanot MartorellUna pel·lícula “Cuatro minutos”Un viatge Ho tinc clar: la Bretanya. És un lloc complet. Tot és preciós. Qualsevol racó és per visitarUn pianistaAlfred Brendel, un pianista que no busca l’espectacle, sinó que és molt més subtilUn somni Viure en una societat majoritàriament lúcida i entusiasta, on no tingués lloc la ignorància atrevida
