Com el bon vi, la Fundación millora amb els anys. Els Tony Manero són boníssims i ho són quan són ells, quan fan el que saben fer i quan aparquen aventures com Chocadelia Internacional per, amb el format de sempre, ser fidels a la identitat. El grup ve a ser el manifest de capçalera de tots els melancòlics de l’època del “funky” i demostren cada cop que vénen per la comarca que el seu ideari musical es manté vigent i, això ja és més difícil, va guanyant arguments. Paral·lela a aquesta millora palpable –i això és pitjor però igual de destacable– el grup sembla haver perdut ganxo i perd públic en cada visita al Clap.
La formació de la Fundación és equilibrada i potent. Al dream team de primera línia format pels dos vocalistes i el mític guitarrista –amb tants arguments estètics i estilístics com musicals– se li afegeix un coixí musical de molta vàlua que, a més, sona molt treballat. A partir d’aquí hi ha la polivalència musical –aquesta sí– adquirida amb els anys de trajectòria, es traça el recital del grup que sí -ara sí- encerta en encarar-se amb altres estils perquè, per sobre de tot, mantenen un substrat i una identitat molt “manero”. Això és el que els va faltar altres cops i això és el que, amb la lliçó apresa, preconitzen; experiment sí, però essència sobretot.
La part final, una festa
Sense desmerèixer el nus del concert, sobretot envejable en l’apartat musical, la festa va arribar al final quan les dues-centes persones curtes de la sala van semblar omplir-la. Va ser el torn dels clàssics del “looking for la fiesta”, va ser el moment de Paquito i Miguelito i el seu xou, va ser el moment més carismàtic de la Fundación, van ser els temes més esperats, van ser els minuts que valien l’entrada. Si d’alguna cosa poden presumir aquests gats vells és de fer festa i de saber-ne fer. Ho van demostrar un altre cop excel·lint en uns temes finals d’autenticitat i molt bon gust. La gent es va remoure, ells van arrancar-la i ells van endur-se el triomf. No omplen l’estadi però guanyen el partit.
