Els teòrics sobre la mort del mestissatge musical ja poden i ja han de callar. Potser s’està estancant, potser hi ha recessió després del boom, però el present hi és, i és potent, i grups dels considerats de segon nivell com Sin Papeles ho corroboren dia a dia amb concerts com el que van fer al Clap. La banda, de rabiosa actualitat pels disc editat després d’un parèntesi dedicats a Ska-p, van assolir amb el concert apujar qualitativament el seu nom i ho van fer, com han fet en els 12 anys de carrera que duen, fent el que millor saben fer. La “lien”, broden un ska festiu i temptador i les lletres i el so els acompanyen. Valen força.
La formació que presentava els indocumentats destacava per la seva potència i polivalència. El cantant i líder va ser el cul d’en Jaumet durant tot el concert i va saber coordinar una molt bona orquestració de teclat, vents, guitarra, baix i bestial bateria, tècnicament del tot inapel·lables. El punt, si s’accepta l’expressió, “patillero” del cantant dóna joc però potser és aquesta falta de cocció, units als recursos musicals massa populistes i fàcils utilitzats de forma esporàdica el que manca al grup per ser major.
Molta festa
La nit va ser festiva i de la setantena –un centenar amb obertura de portes- de persones que eren a la sala ben pocs van poder estar-se de ballar l’ska, el reggae o els “subidons” punk del grup. Amb el públic merescudament a la butxaca, la bona experiència acumulada i la nit ben propícia i agradable, la resta va ser fer que el concert evolucionés, que a poc a poc millorés i trobés un punt, el del seu final, en què la banda, divertida, extravagant i de qualitat van vèncer la partida sense contemplacions, amb força destructora i desbordant. Sin Papeles va aprofitar l’ocasió i va guanyar-se, això ja és més subjectiu, un altre concert a Mataró, en alguna festa popular. Sant Joan? Des d’aquí aquesta és la proposta.
