Il Putto Musicante va oferir un bon concert a Mataró. Ens hi té acostumats. És un grup força inclassificable, que fa mil i una músiques barrejant-les i ho fa tot amb un aire escèptic transmès pel seu cantant, que busca la connexió però es queda molts cops en la soledat del geni. Es tracta d’una proposta especial, que es pot compartir o no –ja se sap que en això dels gustos s’evita la unanimitat– però que és obvi que està molt ben defensada, amb arguments sòlids i sobretot, potents. De força va sobrat el Putto Musicante i això el fa sobreposar-se a una sala desèrtica com va ser el Clap.
I és que, fent-li el joc al nom del grup, ha de ser una autèntica “putada” trobar-se amb un panorama que, i no per això l’hem d’acceptar, passa per ser massa cops habitual. Potser pel parentiu de “putada” amb “putto”, el grup va saber ignorar la realitat i fer descarrilar el seu tren de so, més transversal que no mestís, de forma encertada i més ben presentada que en anteriors bolos vistos. Quan l’experiència guanya grau, pesa en el so d’una proposta musical, que agafa aquell regust de bon treball que té darrera Il Putto.
Convencent la claca escassa
Rítmicament variat però constant, el concert del Musicante va anar millorant amb els temes fins a arribar a convèncer la claca escassa. Si la presentació, amb interessant joc visual, acompanya, ens trobem davant un bon concert d’un bon grup, amb molt, segurament, per fer però que amb el fet de bagatge sap sobreviure a illes i sales desertes.
