‘Jauría’, exponent de teatre necessari

L’obra esdevé el mirall rigorós d’una realitat atroç

  • Comas Soler / Fotos: cedides
  • Dilluns, 02 Març 2020 19:37

Jauría

Un Monumental ple a vessar va acollir dissabte passat la representació de ‘Jauría’, de Jordi Casanovas, probablement el plat més fort –en tots els sentits– de l’actual temporada teatral mataronina.

Estrenada a Avilés el gener de l’any passat, l’obra va fer una llarga estada a la cartellera del Pavón-Teatro Kamikaze de Madrid, amb gran repercussió entre el públic, la crítica i els mitjans de comunicació. Hi tornarà d’aquí a uns mesos, després d’haver estat de gira per l’estat espanyol i Llatinoamèrica.

Teatre documental

Autor d’una trentena de títols, Casanovas és un escriptor i director teatral molt prolífic, amb una trajectòria reconeguda i premiada. Com ja havia fet en alguna de les seves obres anteriors, a ‘Jauría’ fa un exercici de teatre documental, un gènere que amb denominacions diferents ha tingut presència ocasional en l’escena contemporània i que té en l’alemany Peter Weiss (1916-1982) un dels seus teoritzadors més remarcables: confrontar la realitat social amb testimonis i material informatiu autèntic i analitzar-la des de l’escenari mitjançant una elaboració artística i una exigència crítica capaç de revelar els mecanismes que la motiven.

És amb una metodologia d’aquesta mena que Casanovas ha abordat a ‘Jauría’ l’anomenat cas de La Manada, la violació grupal d’una jove perpetrada per cinc homes durant els Sanfermines de l’any 2016. Tot el que surt i es diu al llarg de  la funció són extractes de les declaracions fetes pels agressors i per la víctima durant el judici davant l’Audiència Provincial de Navarra, que en primera instància va condemnar els acusats només per abús sexual i els va absoldre del càrrec d’agressió. Aquest veredicte i un d’anàleg del Tribunal Superior de Justícia de Navarra van provocar moltes manifestacions de protesta i un fort rebuig social. L’any 2019, finalment, el Tribunal Suprem sí que va sentenciar que havia existit agressió sexual amb intimidació.

Sofriment i menyspreu de la víctima

Amb aquesta base dramatúrgica el director Miguel del Arco, habitual del Pavón-Kamikaze, ha orquestrat amb encert una posada en escena molt rigorosa que permet al públic una mirada que va més enllà de la constatació d’uns fets de violència extrema. La teatralització, tanmateix, remarca alguns factors que agreugen el sofriment de la noia violada. L’arrelament profund de les actituds masclistes en la societat n’és un. I els cinc energúmens en són un clar exponent: els cos de la dona és per a ells un objecte de plaer que tenen a disposició, amb violència si cal. Fins i tot, després de comportar-se de manera brutal, en fan ostentació amb un vídeo que difonen i no mostren ni el més mínim sentiment de culpabilitat ni de penediment envers la víctima. Un altre factor és l’acarnissament de les defenses durant el procediment judicial, que posen en dubte el testimoni d’ella fins arribar a insinuar la seva complaença amb les atrocitats infligides. Així es fa evident una segona victimització de l’agredida.

El conjunt de fets reals són traslladats a l’escenari en un ambient d’autèntica cruesa. Però sense caure en cap moment ni en el groguisme ni en el pamflet. Per això és d’admirar el treball dut a terme per Miguel del Arco al capdavant d’uns intèrprets que hi posen el coll per donar veracitat als diversos papers que encarnen. Especialment punyent és l’actuació de Maria Hervàs, amb la veu trencada, en el personatge de la víctima. L’escenografia d’Alessio Meloni també fa visible el caràcter anguniós de les situacions relatades, tant pel que fa al replà on es produeix l’agressió com a la sala del judici, que té la fredor simbòlica d’un búnquer. Segurament cap dels espectadors que dissabte omplien el Monumental va sentir-se indiferent davant aquesta ‘Jauría’. Una excel·lent mostra de teatre actual, compromès i necessari.