Dissabte passat es va encetar la programació estable del Monumental per aquest semestre amb una producció del Teatre Nacional de Catalunya, un fet ja per si positiu, tenint en compte la pila d’anys que feia que cap producte d’aquesta gran institució del país aterrava a la nostra ciutat.
La sequera l’ha trencat ‘La Rambla de les floristes’ de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Jordi Prat i Coll, en una versió estrenada fa tres mesos a Barcelona i que ara està de gira per una vintena de poblacions.
Autor mític
Narrador, poeta, periodista, dramaturg, traductor, crític i assagista, Josep Maria de Sagarra (1894-1961) és autor d’un ample repertori de textos teatrals, des de poemes dramàtics, revistes musicals, comèdies, farses o sainets de costums, fins a drames d’inspiració existencialista i d’altres d’intenció religiosa. La seva capacitat per complaure un públic fidel el va portar a tenir el predomini dels escenaris de la seva època, a obtenir-ne una bona rendibilitat econòmica i a convertir-se en un mite popular, de manera semblant a com ho havien estat abans Frederic Soler “Pitarra” o Àngel Guimerà.
Dintre del difús catàleg de títols escrits per Sagarra, ‘La Rambla de les floristes’ és una peça menor. Ell mateix la va qualificar de sainet en vers i assegurava que no afegia res al seu teatre. Es va estrenar el 1935 al Poliorama i des d’aleshores no ha tingut gens de recorregut en l’àmbit de l’escena professional, si s’exceptua l’adaptació per a televisió que el 1986 en va fer TV3, amb protagonisme de Rosa Maria Sardà.
Vers diàfan
L’obra, situada en el context dels anys vuitanta del segle XIX, narra els maldecaps de l’Antònia, una florista de mitjana edat, coratjosa i sincera, que es guanya la vida amb dificultats i ha de donar peixet a una clientela diversa que compon l’estampa d’una burgesia decadent de rics ganduls, capellans, beates, joves calaveres, mantingudes, usurers, missaires amb fulanes, dones banyudes o polítics curts de gambals. Al seu costat, sí que hi apareixen tipus de classe treballadora que malden per tirar endavant i mirar d’acomplir algunes il·lusions vitals, però el que Sagarra dibuixa és una visió atemporal i escleròtica de la societat. I els elements de crítica que hi afloren no passen de la facècia o el tòpic innocu, perquè el rerefons argumental és del tot conservador: l’acceptació per part del poble baix de la seva condició subalterna. Això no treu que els diàlegs, sobretot de la protagonista, siguin gratificants per a l’espectador d’abans i d’ara, perquè són un exponent diàfan de la facilitat versificadora de l’autor, que amb un llenguatge directe demostra el seu domini maquinal del ritme i la rima.
“Closca”, l’escenògrafa
Per exhumar amb èxit la carcassa de pàtina vuitcentista que és ‘La Rambla de les floristes’, Jordi Prat i Coll ha comptat amb un bon grup d’intèrprets, entre els quals destaca Rosa Boladeras, que fa una gran creació del personatge de l’Antònia. Però també ha tingut l’habilitat de no limitar-se a reproduir com un cromo el registre costumista de l’original i al llarg de la representació ha creat un segon pla simultani. Li serveix per evocar en clau simbòlica el cúmul d’esdeveniments reals de la història col·lectiva de Barcelona que han tingut les Rambles per testimoni, com l’atemptat del 17 d’agost de 2017. A l’encert d’aquesta duplicació discursiva hi contribueix l’escenografia de la mataronina Laura Clos “Closca”, amb un arbrat de plàtans i unes grades mòbils plenes de cossis de flors que es canvien per significar l’evolució del temps en l’acció dramàtica. Després de tot, si com també confessava Segarra, aquesta és una comèdia composta amb més farsa que sentiment, a l’estil d’un encàrrec per satisfer a tothom, es pot certificar que al Monumental ho va ben aconseguir.
