Sant Esteve a la tarda. Ocàs del primer cúmul festiu de les festes, valgui la redundància. La tarda de la mandra, per antonomàsia. Cap a la Sala Cabanyes, enmig d'una Riera de passejada d'intencions digestives. I un cop dins del teatre aquella sensació cada cop que entres a Pastorets, que sembla que la resta d'assistents sempre siguin els mateixos. No sé si és per efecte del calc exacte de la resta d'ingredients –sempre guanyen els mateixos, sempre s'aplaudeix allà mateix, sempre la ganyota de la lluna, sempre aquells decorats de col·leccionista– però si de bones a primeres em diguessin que tothom que hi ha a la sessió és la mateixa que fa un any m'ho creuria. I si fos perquè ho diu algun quadrant complidor de l'eficàcia organitzativa marca de la casa, encara més.
Aquest cop, però, em faig acompanyar per una profana. Serà la protagonista per passiva d'aquesta ressenya. Perquè sovint introduir una mirada aliena, algú que no ho trobi tot tan habitual i quotidià com la resta, és com a mínim suggestiu. Del verb suggerir, concretament.
En dies anteriors a l'estrena des de la Sala en venen cuetes de conversa d'alt contingut escèptic i pessimista. Això és tan tradicional com les neules, d'altra banda. I no és exclusiu de la Sala i els Pastorets. De la mateixa manera que hi ha patiment per com anirà abans del primer Estel de Natzaret els aficionats d'un equip no veuen clara la lliga a l'inici de temporada, els Capgrossos ho veiem tot negre cada hivern, els botiguers reneguen d'alguna rebaixa o els cantaires de la Missa de les Santes surten espantats de l'assaig general. Tot el que ha d'estar llest per un dia denota cruesa en les jornades precedents. És llei de vida. I suposo que si no hi hagués aquest escut inicial de precaució, l'assoliment posterior saciaria menys.
Canvis?
Els que anem sempre als Pastorets també som de preguntar si hi ha canvis. Tenim els nassos de plantejar això a una obra de teatre moralista de mena de més de cent anys de vida. Sempre n'hi ha algun de sobrevingut. M'assabenten que ha plegat en Santi Clavell de Satanàs major del regne o que en Mia Castellví ha deixat sol en Pere Vàzquez –que aquest dia no surt– com a 'tonto'. Que això ha fet remenar l'armari. Que la Sala és planter i que ho notaré. Sec a la butaca amb l'ai al cor i veig que a més la Gemma Sancho comanda la música com fa uns quants anys i uns altres panys. És el tercer any d'en Marc Molina, que plegarà quan enterrin l'Estel. Arrenca la cosa. Ja veurem, tu. Que Sant Esteve faci de les seves.
Concórrer a la cita tradicional amb el contrast d'algú que s'hi estrena et complementa la visió de tot plegat. El primer cop és, et diguin el que et diguin, tal i com el vius tu. També en el teatre. Els Pastorets són una obra especial de mirada col·lectiva. Les mutacions permeten mig comentari i els descansos –que ara només són dos– i la sortida, posta en comú. És per això que mentre els habituals escrutem el que veiem amb ànim examinatiu, el novell fa l'exercici més pur en qüestions teatrals. A veure què fan. A veure què m'han de dir.
No falla mai
Qui acut per primer cop a la Sala Cabanyes, que consti, es pot sorprendre de la dimensió de tot plegat. Des del propi teatre a la prestació volguda d'alta exigència tot i la clara denominació voluntària de la cosa. Qui mai abans no ha vist obrir-se el vetust llibre inicial del pròleg obre els ulls com a taronges amb les supersticions que s'hi representen i òbviament li sobta argumentalment aquest preludi afegit al text original, que li dona caràcter i fa ensenyar múscul i recursos. Qui s'estrena a la Sala entra de seguida en el diàleg entre Satanàs i Miquel sense estar-se del greuge comparatiu dels habituals, que trobem a faltar aquell o aquella, per com se siluetejava o com feia xiular l'huracà. La novella troba enginyosos els petits trucs de tramoia que els altres troben consuetudinaris o pot encantar-li el fum baix que inunda tanta estona l'escena.
És també el bo dels Pastorets. L'embalatge és tan gros que tot tira endavant amb la força cada cop més potent de la inèrcia. La bola de neu fa tant que roda que acaba sumant-hi tot. I realment impacta la dimensió. Potser és cert que al Bé i al Mal els falta matís i finor, que el nou Naïm es presenta prometedor o que els cants solistes dominen millor que els col·lectius en el compendi mai fàcil amb l'orquestra. Però la percepció de voluntat i determinació acaba per esmorteir consideracions.
La profana acaba dient que li ha agradat i que com pot ser que això tan gros i amb tanta gent ho facin durant deu dies. Ja és de nit i a la Riera ara qui passegen són la gent que ha anat als Pastorets, a sopar. Què tal estan? Aneu-hi. El greuge de qüestions millorables, si hi hagués de ser, és poc important al costat de com funciona tot cada vegada. En el propi acte de renovació del vot teatral hi ha la gràcia dels Pastorets.
