Gràcies al programa municipal ‘Fet a Mataró’ que dona suport a projectes locals, el Centre de Creació d’Arts Escèniques de Can Gassol ha acollit novament una proposta de Sala Cabanyes. Una bona notícia que ho és per partida doble. Per al programa, perquè pot exhibir un producte que és ben bé de quilòmetre zero, i per a la secció teatral del Centre Catòlic, perquè a la nau de Prat de la Riba pot dur-hi a terme treballs que per concepte o per espai costarien d’encabir als seus locals de la Riera. Així, durant els dos primers caps de setmana de novembre s’han fet sis funcions de ‘Litus’, de Marta Buchaca, amb direcció de Pere Vàzquez.
No és la primera vegada que ‘Litus’ es fa a Can Gassol. El febrer de 2013 ja s’hi va veure una producció dirigida per l’autora que s’havia estrenat l’estiu anterior a la Sala Flyhard. Després d’estar també al Teatre Lliure s’havia convertit en la revelació d’aquell final de temporada a Barcelona. En el repartiment hi figurava Sara Espígul, actriu mataronina iniciada precisament a la Sala Cabanyes.
Sense banalitat ni transcendència
A ‘Litus’ Marta Buchaca compon amb traça una peça que ha estat qualificada de tragicomèdia. Amb una trama ben construïda i dosificada, atrapa l’espectador fent-lo entrar en un relat d’emotivitat i sentiments en què les rialles, que n’hi ha, no són concessions a la banalitat. Tampoc té pretensions de transcendència. Ens explica la trobada d’una colla d’amics, tres mesos després del suïcidi d’un company. Amb l’evocació del desaparegut, van sorgint reaccions contradictòries, qüestions ambivalents i retrets personals que tracen un apunt de retrat generacional.
Encert col·lectiu
La posada en escena que ha fet Pere Vàzquez compta d’entrada amb el mèrit de continuar marcant camí en una senda indispensable per al repertori de la Sala Cabanyes: representar bons textos d’autoria contemporània. Amb la seva destresa habitual, treu partit de la vàlua que té el material escènic escrit per Marta Buchaca i dona aire als cinc intèrprets –algun dels quals força novell– perquè la història respiri autenticitat. En això s’entreveu un exercici minuciós de direcció que té també la virtut d’implicar un encert col·lectiu no pas petit, en una obra cent per cent coral. I és que Martí Cano, Jordi Grané, Pol Martínez, Marta Penya i Roc Walsbord aconsegueixen estar capbussats a fons en la fragilitat dels seus personatges i en l’acció dramàtica, de principi a fi. Apuren gestos, mirades, rèpliques, silencis o frases a mig pronunciar en cada moment precís. Molt bona feina.
