Set representacions de ‘Capvespre al jardí’, que s’han pogut veure els tres primers caps de setmana d’octubre a la Saleta, han marcat l’inici de l’actual temporada del teatre del Centre Catòlic. L’obra és de Ramon Gomis, un eminent endocrinòleg nascut a Reus el 1946 que des de finals dels anys seixanta del segle passat ha anat combinant una sòlida carrera científica amb la dedicació periòdica a l’escriptura, principalment teatral.
Justament per la seva producció dramàtica, els estudiosos de la historiografia cultural dels decennis posteriors a la guerra civil han englobat Ramon Gomis en un conjunt d’autors que, malgrat la diversitat d’opcions estètiques, tenen en comú la seva vinculació amb el teatre independent i el rebuig a les fórmules comercials dominants en aquella època. El més destacat d’aquest grup ha estat Josep Maria Benet i Jornet. A ells es deu la represa de l’autoria teatral en català que serà precursora de l’esclat posterior de generacions de dramaturgs més joves, oberts ja a l’influx de les tendències vigents en l’àmbit internacional, que configuraran un període de molta més fertilitat en el panorama de les arts escèniques de Catalunya.
Del Lliure a la Sala
Gomis escriu ‘Capvespre al jardí’ el 1987. Es publica dos anys més tard i el 1990 s’estrena al Teatre Lliure amb direcció de Lluís Pasqual, també reusenc insigne. L’espai escènic i el vestuari eren de Fabià Puigserver i fou interpretada pel mataroní Jordi Bosch, Lluís Homar, Anna Lizaran i Ramon Madaula. Un altre mataroní, en Moisès Maicas, va fer-hi d’ajudant de direcció. Homar, en el seu llibre de reflexions personals Ara comença tot, recorda aquell espectacle com una ocasió de vivències intenses i com un oasi dintre el procés de la malaltia, ja força avançada, que patia Fabià Puigserver, principal ideòleg i ànima del Teatre Lliure fins a la seva mort el juliol de 1991. Pocs mesos després, la Sala Cabanyes ja acull un nou muntatge de ‘Capvespre al jardí’. Carles Maicas, que és qui el dirigeix, en fa una mostra de l’amistat amb Gomis, Pasqual i Puigserver, a qui dedica una nota d’admiració.
L’obra, que va merèixer el premi Serra d’Or, transcorre durant un sopar informal al jardí de casa l’Àngels i en Joan. Ell ha convidat tres amics amb els que havia compartit estudis científics: en Mateu, en Lluc i en Marc. Però aquest darrer no s’hi presentarà. És estiu i l’àpat regat amb vi abundós descabdella records. Enmig d’algunes referències enigmàtiques, deriva també en una controvèrsia –que gairebé acaba en drama– sobre l’ètica i la responsabilitat social de la ciència com a paradigma de les actituds que es donen a la societat.
Debut en la direcció
La reposició que ara n’ha fet Sala Cabanyes constitueix la primera direcció en solitari de Jordi Gironès, un home de la casa, que en el programa de mà explica amb franquesa la raó de la seva opció: fer un homenatge a en Carles i en Moisès Maicas. Amb el públic disposat al voltant de l’espai escènic i el plus de proximitat que dona sempre la Saleta, aquest ‘Capvespre al jardí’ té la correcció que la Sala sap garantir habitualment en els seus muntatges, tant pel que fa a la interpretació com en els altres vessants artístics i tècnics. Li pesen, però, diversos factors a la contra. Alguns són intrínsecs al text mateix de Gomis, començant per la seva excessiva brevetat. En un context tan diferent del de fa trenta anys, resulta poc convincent per al públic actual una trama d’ambientació existencialista que dibuixa tipus contraposats i no massa més. Tampoc és del cas la utilització que fa l’autor d’un seguit d’elements críptics vinculats a una certa simbologia litúrgica, des de l’evocació eucarística del pa i el vi compartit pels personatges, fins a la figuració dels quatre evangelistes. Pel que fa al muntatge en si, constitueix un error de gruix l’haver convertit en femení el personatge d’en Lluc, perquè trenca la lògica de contraposició dona-home que la peça conté per remarcar el protagonisme moral de l’amfitriona del sopar per contrast amb els altres tres comensals masculins. Sigui com sigui, el millor de la proposta de Gironès és la seva voluntat d’homenatge.
