Pocs dies després d’haver iniciat la temporada amb l’aposta agosarada de ‘Jerusalem’, el Monumental va optar per oferir a la seva concurrència un plat de fàcil digestió: ‘La tendresa’. Aquesta és una obra escrita i dirigida per Alfredo Sanzol, avalada per un gran èxit de públic.
Originàriament creada en castellà amb el títol de ‘La ternura’, es va estrenar fa dos anys a Madrid i ha tingut un extens recorregut. El 2018 va guanyar el premi Valle-Inclán de Teatro i aquest 2019 el premi Max com a millor espectacle teatral. La versió catalana, muntada a partir de la traducció que n’ha fet Joan Lluís Bozzo, està coproduïda per Dagoll Dagom i T de Teatre i va ser estrenada mesos enrere al Poliorama de Barcelona.
Contrarietats amb final feliç
Construïda com una peça d’embolics, seguint l’estil i manllevant facècies d’algunes de les comèdies de Shakespeare, ‘La tendresa’ explica els tràfecs d’una reina amb poders màgics i les seves dues filles que decideixen anar a viure a una illa suposadament deshabitada per mantenir la seva llibertat i fugir dels homes i de matrimonis imposats. Quan hi arriben descobreixen amb sorpresa que un llenyataire i els seus dos fills fa anys que s’hi han instal·lat per evitar el contacte amb les dones, a les quals odien i els atribueixen tots els mals. Davant la contrarietat de la descoberta, elles adopten disfresses militars masculines com a mecanisme de defensa i així comencen confusions i peripècies a dojo que acabaran amb un final feliç, quan la força inevitable dels enamoraments derroti els prejudicis mutus.
L’artefacte escènic que és ‘La tendresa’ i que Alfedo Sanzol ha cuinat com una escudella barrejada comença amb un cert to de conte de babaus. I no és cap casualitat: aquest gènere rondallístic universal sempre és un bon esquer per a suscitar rialles incondicionals. Després, amb l’ajut d’una escenografia disposada amb uns simples cortinatges que permeten contínues entrades i sortides, deriva cap al vodevil. Una altra bona fórmula per atrapar somriures automàtics. Entremig, un reguitzell de situacions i acudits apuntalats amb el maneig de tòpics sobre contraposicions entre el dos sexes. Tot amb un rerefons bastant carrincló. Per rematar el crescendo hi ha un joc circular d’ardències carnals entre tots els personatges. O sigui, riallades generals garantides.
Gràcia demostrada
És clar, doncs, que la trama no té gruix ni pretén tenir-ne. Constatació que no és forçosament negativa, sinó la demostració del bon ofici i la gràcia de Sanzol acreditats per molts anys d’experiència. Els sis intèrprets també estan molt bé per a la finalitat volguda: una humorada amb picades d’ullet a Shakespeare –ni més ni menys– i que sobretot aconsegueixi bons resultats. Que ho peti, vaja. Tant l’estadística d’assistents, com la recaptació, com la reacció agraïda dels espectadors. I ben mirat s’entén, perquè en aquests temps que corren el riure és com a mínim un recurs terapèutic.
