L’últim cap de setmana de setembre el Monumental ha iniciat la seva nova programació de teatre. I aquest cop ho ha fet amb atreviment: dues funcions de ‘Jerusalem’, una de les obres més remarcables de les que es van poder veure l’estiu passat al Festival Grec de Barcelona.
El seu autor és Jez Butterworth. Dramaturg, guionista i realitzador cinematogràfic nascut a Londres el 1969, se’l considera tota una referència de l’escena britànica actual, cosa que avalen els nombrosos premis amb què ha estat reconegut. A ‘Jerusalem’ pren com a pretext la referència mística d’un himne que és molt popular al Regne Unit, per consumar un apunt molt poc pietós de les profunditats rurals del país del brexit. Una estampa certament malagradosa.
Pere Arquillué, un tità
Amb aquest material de partida, Julio Manrique ha dirigit un muntatge immoderat i transgressor, però també ple de mèrit, jugant amb el trumfo impagable de comptar amb un Pere Arquillué que no només hi fa de protagonista sinó, sobretot, de locomotora desbocada. Ell és Johnny Byron, anomenat “El Gall”, un individu inclement i farsant, suposat continuador d’una llegendària saga de sang gitana. Viu il·legalment de fa temps en una caravana desballestada i envoltada de rampoines, enmig d’una clapa de bosc no massa lluny de Stonehenge, un poble de restes megalítiques. En aquesta raconada es resisteix com una fera contra el desnonament que les autoritats han dictat per ampliar una urbanització que hi ha al costat. Clavat en el seu reducte du a terme tota mena d’excessos alcohòlics i orgiàstics, envoltat d’alguns assidus i de jovenalla amb qui trafica i es posa de droga fins al cul, mentre els engalipa amb fabulacions titàniques i profereix improperis i renecs dedicats a tot déu del món exterior. Així, el lloc, els personatges i el vocabulari componen l’al·legoria d’un panorama humà de desferra, marginalitat i derrota que presagia el caràcter tràgic de la seva conclusió.
Quan l’any 2009 es va estrenar al Royal Court Theatre, el públic va saber trobar a l’obra prou elements per deduir-ne un retrat crític de l’Anglaterra socialment regressiva, aferrada a conviccions atàviques. D’aquí el seu èxit. Però l’espectador català, que no té els referents que permeten aquesta lectura més afinada, difícilment pot percebre matisos d’idiosincràsia o de mitologia enmig del deliri dominant. Per aquest motiu i perquè l’acció dramàtica de ‘Jerusalem’ no té un traç evolutiu lineal, sinó que transcorre amb intermitències, Julio Manrique ha optat per una escenificació que apura les claus de la desmesura que el text conté. En això és decisiva l’energia desaforada d’un Arquillué que s’hi deixa la pell, i més, perquè les batzegades amb què ha d’avançar la representació tinguin la potència convenient. Un exercici de risc, tanmateix. I també de generositat, perquè amb un paper tan abassegador arriba a saber donar joc als seus companys de repartiment –entre els quals la mataronina Clara de Ramon– i a facilitar-los fins i tot alguns moments autènticament corals.
Encerts
Conscient de les dificultats de travar la progressió d’un fil argumental fet de flaixos incidentals, la posada en escena de Manrique té igualment la traça de situar l’accent en la creació d’ambients que li facin de coixí. D’aquesta manera arriba a aconseguir escenes força persuasives i a combinar amb mèrit alguns instants de contrast, com quan “El Gall” i el seu entorn transiten del cinisme més estentori a una tendresa patètica.
Comptat i debatut, aquest ‘Jerusalem’ pot haver estat un plat de digestió difícil per a una part de la concurrència que freqüenta el Monumental, però també cal considerar-lo un encert de programació, en tant que defuig el biaix convencional de bona part de les propostes que acostuma a oferir la seva cartellera.
