La programació estable del Monumental va oferir diumenge passat ‘Mundo obrero’, un text escrit i dirigit per Alberto San Juan que es va estrenar el mes d’octubre al Teatro Español de Madrid, que ara està fent gira i que recalarà a Barcelona, al Teatre Lliure, durant la segona quinzena de juny. La interpretació és a càrrec del mateix San Juan, acompanyat de Luis Bermejo, Lola Botello i Pilar Gómez.
L’obra constitueix la darrera entrega d’una mena de trilogia que va començar amb ‘El rey’ –vista també al Monumental el setembre de 2016– i va continuar amb ‘Masacre’, amb l’estil inconfusible que distingeix el compromís ideològic de les produccions del Teatro del Barrio, la cooperativa cultural arrelada a Lavapiés. Si la primera delatava la gènesi de l’actual monarquia com a estratagema per perpetuar el franquisme i la segona era una denúncia del paper jugat pels banquers en la insurrecció feixista i els privilegis desorbitats que això els va reportar, ‘Mundo obrero’ vol ser una mirada crítica a la trajectòria seguida per diferents lluites socials i populars de l’estat espanyol des del final del segle XIX fins al moment present.
Narració episòdica
Amb menys armadura documental que els dos muntatges que l’han precedit, l’actual utilitza unes quantes cançons de Santiago Auserón com un canemàs de melodies que serveix per estructurar la descripció de les circumstàncies vitals de Pilar i Luis. Ells són una parella que es reitera simbòlicament de generació en generació per exemplificar les vicissituds patides per les víctimes anònimes pertanyents a la classe treballadora en diversos episodis destacables del període narrat. Així se succeeixen fets com la Setmana Tràgica, la vaga de la Canadenca, els moviments camperols, la guerra, la repressió subsegüent, l’èxode rural, el barraquisme, els conflictes als barris, l’antifranquisme, la transició, la instauració constitucional o les desmobilitzacions posteriors, fins arribar a la desocupació forçada, les conculcacions del dret a l’habitatge o les noves formes de pobresa imposades pels sistemes de dominació a la societat contemporània.
Paròdia i emoció
Utilitzant diversos registres, des de la paròdia mordaç fins al joc emocional per atrapar l’espectador, ‘Mundo obrero’ no pretén impartir cap lliçó d’història, perquè el seu no és el terreny de l’erudició, sinó el de la consigna i la matraca. Davant de cada adversitat en el combat col·lectiu i irrenunciable contra el gran capital, la qüestió no és preguntar-se “i ara, què passarà?” sinó “i ara, què cal que fem? Aquest és el missatge.
Per això es permet concloure amb una ficció optimista: l’adveniment de la Tercera República. I, encara més, amb una gran abraçada de la parella protagonista per subratllar que l’amor és també una expressió de la lluita de classes. Ni més ni menys. Vet aquí un espectacle de traç gruixut i patacada, que se sap i es vol imperfecte perquè l’important és el que proclama, fent-ho pel broc gros. Per això se serveix de quatre intèrprets idonis que canten, ballen, fan sonar instruments i donen vida a un munt de personatges No són virtuosos en res, però ho tenen tot ben posat.
