‘Maremar’ és la darrera producció de Dagoll Dagom, la veterana companyia encapçalada per Joan Lluís Bozzo. Es va estrenar el mes de setembre al Poliorama de Barcelona i després d’omplir-lo durant gairebé quatre mesos ara fa una gira per una vintena de teatres. I allà on va, ho peta. Dissabte va passar el mateix a Mataró: doble funció amb el Monumental ple com un ou i tothom content.
D’entre les singularitats que la premsa ha assenyalat de l’espectacle, hi ha el fet que és la primera vegada en més de quaranta anys de trajectòria que Dagoll Dagom ha utilitzat una peça de Shakespeare. Certament, perquè ‘Maremar’ fa servir bona part de la trama del seu ‘Pèricles’. Però el més shakespearià que han fet Bozzo i companyia no és tant tirar de veta del text del cèlebre escriptor anglès, que també, sinó mirar d’imitar la seva sagacitat per al reciclatge.
Copiar per crear
Tanmateix, en la seva producció dramàtica era corrent que Shakespeare (1564-1616) s’aprofités de trossos d’arguments i idees d’obres anteriors d’altres autors per engiponar les creacions pròpies. Aquesta pràctica d’afusellar coses d’un altre, que era usual a l’època, aconseguia en el seu cas no només una millora substancial respecte a les fonts que havia fet servir, sinó alguns productes magistrals ben coneguts que van ser fruit de la genialitat que ell hi aportava i que han delectat públics de tota mena. Des de llavors fins ara.
Sigui com sigui, ‘Pèricles’ no és dels més profitosos. Escenificat per primer cop l’any 1608 i escrit com un conte fantasiós ple d’estereotips, sembla que no tot és atribuïble a Shakespeare. Presenta les vicissituds del protagonista, príncep de Tir, obligat a fugir de la seva terra i a errar per les ribes mediterrànies a causa de la persecució del tirà d’Antioquia. Salvat d’un naufragi, va a parar a Pentàpolis i es casa amb la princesa Thaïsa. De retorn cap a Tir, ella dóna a llum una nena, Marina, enmig d’una tempesta i mor. Aleshores ha d’encomanar la criança de la petita a Cleon, governador de Tarsus, i a Dionisa, la seva dona. Passen els anys i aquesta encarrega matar Marina per gelosia. La jove se salva, però és segrestada per uns pirates i venuda a un bordell de Mitilene, on la seva enteresa la preserva del comerç sexual i és protegida per Lisímac, que governa la ciutat. Allà va a parar Pèricles, que vaga desesperat creient morta la filla. Quan finalment la retroba apareix també Thaïsa, que havia retornat a la vida i està fent de sacerdotessa a Efes.
Fusió d’elements
I ‘Maremar’, de què va? Doncs és un muntatge que fusiona música, dansa i acció teatralitzada i que advoca per una causa justa com és la denúncia de les condicions que pateixen els refugiats que han de travessar el Mediterrani per arribar a Europa. Per això recicla cançons de Lluís Llach, a partir de l’àlbum d’idèntic títol publicat el 1985 i d’altres, se serveix de fragments del fil narratiu de ‘Pèricles’, ho lliga tot amb una dramatúrgia posada amb calçador i ho evoca com una rondalla de consolació i d’esperança en un escenari que representa un grup de migrants. El resultat, que voreja el pastitx melodramàtic, aconsegueix lluir per uns quants encerts remarcables. Un és el suport musical degut a Andreu Gallén, amb uns arranjaments notoris per donar espectacularitat a les tonades del cantautor de Verges. Un altre les coreografies d’Ariadna Peya, d’una rotunditat impactant, que enllacen amb eficàcia i donen vivacitat a determinats passatges del relat. I també hi ha, és clar, el talent dels intèrprets majoritàriament joves –entre els quals el mataroní Marc Vilajuana– que canten, es mouen i es multipliquen en diversos papers amb una energia admirable.
