Els Pastorets de Mataró ja han fet tres de les seves deu representacions, xifra arrodonida que s'auto-apliquen a can Sala Cabanyes per seguir cultivant les xifres que els fan ser referència nacional de la matèria. Tres funcions un any i set en el següent donen fe de com s'insereix en la transició de les festes l'hàbit d'anar a parar a la Sala per veure el mateix Estel de Natzaret de sempre. La Presidenta de l'entitat comenta cofoia que avui –diumenge 30– està tot venut i no és pas poca cosa. Els d'enguany són uns Pastorets marcats pels de l'any passat i no només perquè per segona collita en Marc Molina s'hi ha posat al capdavant de la direcció. Sembla que faci més perquè el temps corre sempre esperitat, però fa un any per les obres a la coberta del teatre l'obra encara no s'havia representat tal dia com el corrent.
Els Pastorets de fa un any sencer es van haver de preparar fora de la Sala, van anar tard i diuen que això va afectar l'obra i també la caixa. A la Sala la dada d'assistència és més que rellevant i l'estat d'ocupació de la platea és sempre taula de joc important. Ningú la controlava com la Maria Rosa Albi durant anys i panys en aquell croquis en paper incomprensible per profans. Impossible no pensar en ella quan ara es va a la taquilla. Passa la vida!
Ja a la butaca la plenitud de l'assistència es fa evident. Compartim filera amb l'Alcalde i semblem una melé de rugbi a mitja platea. Ben aviat es fa la fosca, en Jordi Lluch saluda i apareix el llibre com a pòrtic, a l'antiga manera. La tapa que s'obre i a dins s'esdevé l'obra. Els Pastorets duren l'estipulat d'ençà que es va encertar en retallar un descans i el còmput global i el que hi passa és reconfortant.
Molta joventut
Anem a pams. Com que els Pastorets venen a ser moltes obres en una de mateixa, molts mèrits i molts mecanismes –un treball escènic més coral que cap altre– els ulls consuetudinaris dels que hi fem cap de forma indefectible any a any necessiten uns barems per valorar l'experiència i, a la sortida, respondre a l'habitual "i aquest any què tal?". Ve a ser una experiència similar a la que per Santes s'experimenta veient el castell de focs o la que tenen els assistents a la Missa de Glòria durant el dinar de Festa Major. Aquest any què tal? I per què?
A l'escenari de la Sala Cabanyes, diumenge, hi havia moltes novetats. Molt de 'rookie' ara que els anglicismes ens queixalen el nostre vocabulari. Entre debuts i segons anys, bona part del repartiment d'aquest diumenge és com a mínim suggestiu per nou. És la generació Molina, doncs, disposada per aguantar l'obra. I no només la van aguantar. Hi una una escena que marca si la cosa rutlla o no. La lluita entre el bé i el mal. Fa dècades, diuen els veterans, fins i tot al final de la rondalla la gent esclatava a aplaudir. Això ja està extingut però la d'ahir era la primera d'Anna Fernàndez com a Miquel, el seu primer gran paper. De Naïm, al segon any, Òscar Bujía. I tant un com l'altre van fer funcionar l'escena com si fossin veterans. Fernàndez, transmetent calma, va fugir de la musicalitat retòrica on sovint recau el vers de Pàmies. Des de l'inici es va veure que tornarien a guanyar els de sempre. Quin debut, noia! A Marc Sala, de Satanàs, també li ha provat l'any d'experiència. Menys altisonant, més matís. Bé.
No duu pas tampoc gaires anys la Maria, Carla Alegre. Hi penses i hi ha una generació nova defensant-te la posició i el text flueix, creixent. Costa que l'Estel de Natzaret no agafi ritme d'adagio i en contrast amb la joventut vam tenir en Jonàs i en Mataties. Històricament les millors parelles de 'tontos' són aquelles que de tant passades de voltes s'han desenroscat i semblen fer una obra paral·lela, al seu món, i de tant en tant sintonitzen amb la resta d'obra. No sé si en Pàmies s'imaginava als dos papers com els fan en Mia Castellví i en Pere Vàzquez. Però van brillar, sense fre i amb filtre escàs. El darrer veterà de qui vam estar pendents és el burro. Abans de morir –sobre el paper, per exigència del guió– no va semblar maltractat en cap moment per més que digui l'animalisme exacerbat.
Sense artificis
Passada la lluna, feta la llum de l'estel i plorat el nen Jesús, el fum blanc de l'apoteosi anticipava el final de l'obra. Arrodonint-la, un té la sensació que enguany el director s'ha imaginat uns Pastorets més simples, sense artificis innecessaris. Uns Pastorets de tota la vida, parsimoniosos amb els quals es faci poc però ben fet. L'ajust de tot plegat, com sempre, té pros i contres. El pròleg, per exemple, podria fluir molt més. Però després de baixar el teló un marxava de la Sala pensant que l'obra més antiga enguany presenta brots verds. I n'hi ha per anar a casa contents. Bon any, Pastorets!
