Quan el 1897 el marsellès Edmond Rostand va donar a conèixer a París el seu ‘Cyrano de Bergerac’, una tragicomèdia composta en alexandrins rimats que parla d’heroïcitats i d’un amor sacrificat, plena d’aires de romanticisme, aquest corrent estètic ja criava malves. Bo i així va tenir un gran èxit i ha esdevingut una de les millors mostres de teatre popular de tots els temps. Encara ho és actualment i no només al país veí del nord dels Pirineus. Molts dels espectadors del Monumental tenen ben present la versió que el 2013 va protagonitzar-hi Pere Arquillué i alguns fins i tot la de Josep Maria Flotats gairebé trenta anys abans.
Ara, a punt d’acabar-se la temporada, el teatre del capdamunt de la Riera ha ofert en doble sessió el ‘Cyrano’ que es va estrenar pel desembre al festival Temporada Alta, protagonitzat per Lluís Homar amb direcció de Pau Miró. En aquesta posada en escena tots dos han comptat amb el mateix equip creatiu que fa dos anys i mig ja va oferir al públic de Mataró una visió contemporània de ‘Terra baixa’, el títol més famós d’Àngel Guimerà. La proposta actual té una voluntat similar, però amb un tractament distint. Si aleshores la destil·lació de l’essència argumental permetia condensar bé en quatre personatges representats per Homar tot el conflicte dramàtic, aquí la tècnica usada s’assembla més a la vivisecció. I amb els talls es perd substància.
Por, amor propi i aïllament
En un dels moments més vehements de l’obra, a la seqüència de versos coneguda com la tirada del “Non, merci!”, el gascó de nas llarg i espasa inquieta no només fa una rotunda declaració de principis contra grimpaires, mediocres, llepaculs i d’altra fauna anàloga, sinó que reivindica la solitud com un mèrit moral. Aquesta convicció defensada amb arrogància èpica podria haver influït, almenys simbòlicament, en les opcions dramatúrgiques adoptades per Pau Miró, que de tant voler desbrossar amb una mirada actualitzadora la trama escrita per Rostand acaben portant l’espadatxí indomable cap a un aïllament quasi eremític.
Diversos són els factors que ajuden a posar-li aquest accent. Un és el subratllat intencionat de la seva feblesa psicològica: la por de no ser acceptat fa que se senti més segur en la soledat interior, amb un amor propi que el duu a detestar qualsevol tracte amb la mesquinesa que percep arreu. Un altre són els decisius cops de bisturí operats en el muntatge, que han delmat tant el text com el repartiment. Si en origen el ‘Cyrano’ era el que a l’època s’anomenava “una peça de troupe”, pel joc que donava el seu elenc extens, ara tot és migrat. Aquesta escapçada sistèmica prescindeix de molts papers, en desdibuixa alguns dels que resten i, a més, intensifica l’aparença solitària del personatge central, perquè no ha d’implicar-se a contestar una diversitat de rèpliques que han quedat desarborades. D’altra part, tant la fredor i la parquedat del dispositiu escenogràfic com l’asèpsia cromàtica de la indumentària dels cinc intèrprets, aporten també connotacions d’ambigüitat, desemparament i soledat. Fins a la bellesa de les falques musicals gravades a càrrec de Sílvia Pérez Cruz té ressons d’un plany desatès. Tot amb tot, Lluís Homar hi fa una interpretació de mèrit.
Per al públic assidu al Monumental potser quedarà que si el ‘Cyrano’ de Josep Maria Flotats era valuosament afectat i el de Pere Arquillué vital i trapella, aquest haurà resultat lacònicament entotsolat. Tant, que al final fins i tot el nas deixa d’acompanyar-lo. És una hipèrbole ben aclaridora.
