Doble funció, assistència nombrosa, satisfacció general i un altre encert de programació del Monumental. Això és el que va passar dissabte amb ‘Calígula’, l’obra d’Albert Camus dirigida per Mario Gas.
Nascut a Algèria l’any 1913 quan encara era una colònia francesa, Camus va ser un humanista compromès i controvertit. Escriptor polifacètic, es va distingir com a novel·lista, dramaturg, assagista, filòsof, poeta i periodista. El 1957 va ser reconegut amb el premi Nobel de Literatura. Tres anys més tard moria d’accident de cotxe.
Sobrietat i elegància
La peça teatral presenta la figura de Caius Caesar Augustus Germanicus, conegut com a Calígula, que va ser el tercer emperador de Roma i va governar entre els anys 37 i 41. Està inspirada en un relat de Suetoni, historiador llatí que va viure a cavall dels segles I i II. Albert Camus la va publicar el 1944 i va estrenar-la un any més tard, pocs mesos després de l’alliberament de París de l’ocupació nazi. El protagonista, afectat per la mort de la seva germana i amant, hi és mostrat com un sobirà jove, tirànic i llunàtic que no troba que la vida tingui cap sentit i s’obsessiona a aconseguir l’impossible. Amb lucidesa criminal, instaura un horror arbitrari que va profanant, extorquint i matant tot el que l’envolta, per acabar abocant-se ell mateix a un complot en què serà executat.
Camus, que a més d’escriure també feia de director, deia que l’escenificació de ‘Calígula’ requeria senzillesa i no s’havia de fer com una “obra de romans”, plena de cuirasses, túniques i togues. Totes dues indicacions semblen haver guiat el treball de Mario Gas, que prescindeix d’ornaments i de temporalitat. Tanmateix opta per servir amb sobrietat i elegància la significativa densitat del text i per subratllar-ne el fons filosòfic i poètic que conté. Amb la mateixa destresa eludeix el perill de caricaturitzar Caius com un boig, ja que diluiria les implicacions ètiques de la seva conducta.
L’únic grinyol del muntatge és l’atzagaiada del ball en què l’emperador surt disfressat de David Bowie i trenca la coherència estètica que domina la representació. Totalment prescindible, deu ser una concessió al públic guiri del Festival de Mèrida i del Grec de Barcelona, els certàmens estiuencs on es va estrenar l’espectacle.
L’escenografia de Paco Azorín adopta també la tònica de la simplicitat. Evoca un conjunt de portalades d’un palau i pot arribar a simular des d’una tomba o un bany, fins al paviment d’una estança noble o qualsevol altre indret. Amb la forma d’un enorme pla inclinat, aporta també un element simbòlic: el pendent de solitud i d’autodestrucció pel que inexorablement acabarà precipitant-se Caius.
Generositat
Quant a la interpretació, els més desdibuixats són els quatre actors que Mario Gas caracteritza de corifeus i que han d’entomar de forma imprecisa el que en l’obra original són papers diferents, des de patricis i cortesans diversos fins a poetes de pega. Més destacables són les intervencions dels que encarnen personatges amb major pes argumental: Mònica López, Cesònia, la concubina, protectora i confident; Borja Espinosa, Quereas, l’intel·lectual dialèctic; Bernat Quintana, Escipió, el jove poeta; i David Vert, Helicon, el còmplice útil per a qualsevol atrocitat. I per damunt de tots hi ha Pablo Derqui, que compon un Caius prodigiós. Ple de matisos, transita de la rotunditat a la contenció i omple de sentit cada rèplica, cada retorciment anímic, en una actuació pletòrica de generositat. Per això la intensitat fervorosa dels aplaudiments que li van dedicar els espectadors denotaven no només satisfacció, sinó també gratitud per tanta entrega. Un fervor que, a pesar del temps hivernal, fins i tot va fer callar els estossecs que tant sovintegen al teatre de la Riera.
