Pel març, fa tot just uns quants mesos, el programa “Fet a Mataró” que promou la creació escènica vinculada a la ciutat ja va acollir a Can Gassol un muntatge del director mataroní Pere Vàzquez amb el títol de ‘Frankenstein’. Consistia en una escenificació basada en la cèlebre novel·la de Mary Shelley publicada l’any 1818, tot un referent de la literatura fantàstica. I aquest cap de setmana hi ha hagut com una repetició de la jugada. Amb l’ajut del mateix programa, a la nau municipal del carrer de Prat de la Riba s’hi han fet tres funcions de ‘Reconstruint Frankenstein’, una posada en escena presentada com una nova aproximació a l’obra de l’escriptora anglesa.
Antecedents
De Pere Vàzquez es pot dir que les seves múltiples propostes teatrals acostumen a tenir la virtut de l’atreviment saludable. Opten per la indagació i es delecten a maquinar alguna originalitat. Bé sigui l’ús d’un espai insòlit, bé el recurs a textos d’atractius rars, bé la troballa d’un enfocament impensat o bé la rotunditat del frec amb els espectadors.
Quan aquest mateix any a ‘Frankenstein’ ja va escometre el repte de transposar a l’escenari el mite del científic que arriba a crear una deformitat humana vivent, Vàzquez buscava també posar-hi el tret de gosadia pròpia. Per això va adoptar una mirada allunyada de clixés, més propera a la criatura hominoide que no pas al seu creador, en un exercici de síntesi marcat per la fragmentació d’escenes i per una volguda simplicitat escenogràfica. Tanmateix va ser un exercici meritori, ben rebut pel públic, en què destacava l’actuació de l’actor Pol Martínez encarnant el monstre fet de cadàvers. Però on la dramatúrgia, plena de llacunes, no acabava de fer el pes.
Objectiu voluntariós
Segurament conscient d’aquesta carència, a la temptativa d’ara el director diu haver revisat el text, retocat els personatges i canviat el repartiment per posar a ‘Reconstruint Frankenstein’ un accent més contemporani i aconseguir que la seva representació sigui més fluïda i compacta. Un objectiu tan voluntariós com poc perceptible, perquè la tenacitat de Vàzquez, que és lloable, no passa de donar una volta més al que ja havia mostrat. I en aquesta circumlocució, que potser peca de complaença, els retocs operats no arriben a la reparació de les flaqueses dramatúrgiques preexistents. Pel que fa a la interpretació, torna a sobresortir-hi l’esforçada aportació personal de Pol Martínez, que hi suma rivets èpics. La resta de papers es debaten entre el desdibuixament i la deriva paròdica.
