El qualificatiu que més s’acomoda a Pere Vàzquez és que és un tràfec. I no només per la seva condició encara juvenil. Si li escau és més aviat per una trajectòria contrastada de director d’escena i de realitzador audiovisual i, sobretot, per la seva irrefrenable propensió a tenir constantment diversos projectes entre mans. Sigui com sigui, el que es manega sempre té el seu grau d’interès. Que ja és mèrit.
Ara, durant dos caps de setmana, acaba de muntar set funcions de ‘Red’ en un entresolat del fons del Celler Castellví. L’obra, escrita pel dramaturg i guionista californià John Logan, va guanyar el prestigiós premi Tony a la millor peça de teatre dels Estats Units del 2010.
Elements distintius
En aquesta nova peripècia Vàzquez ha continuat addicte a uns quants dels postulats que amb més bons efectes havia experimentat ja en anteriors ocasions. Un és la contemporaneïtat de la trama, que a ‘Red’ se centra en les vivències del pintor americà, d’origen rus Mark Rothko, figura rellevant de l’expressionisme abstracte. Un altre és el caràcter preeminent de la petitesa del format, tant de l’espai de l’acció dramàtica com del lloc del públic, que estan engalzats, de manera que estretor i immediatesa fan sorgir nexes d’instintiva connivència i afavoreixen la recepció per part de l’espectador. En això es podria dir que s’insereix en la tradició del que en diverses èpoques i països s’ha conegut com a teatre de cambra. Un tercer distintiu és el recurs a una localització insòlita del muntatge, que defuig els indrets convencionals de representació teatral. Aquesta excepcionalitat causa un distanciament intencionat d’allò quotidià. Així el que aconsegueix és reforçar la peculiaritat temàtica de l’argument i intensificar encara més les connotacions comunitàries que s’estableixen entre actors i públic, en sentir-se beneficiaris mutus d’un indret inusitat. Es tracta d’un recurs sondejat per les experiències d’alguns corrents de l’anomenat teatre postdramàtic, presents en el panorama occidental des del darrer terç del segle passat.
A totes tres opcions descrites Pere Vàzquez s’hi aplica amb una radicalitat quasi ritual, no exempta de tocs d’ingenuïtat, que acostuma a acompanyar també d’un rigorosa austeritat de mitjans escenotècnics. Reiterades en les seves propostes successives, aquestes marques han anat configurant gairebé un estil propi.
Vermellor i penombres
Amb ‘Red’ ha tancat a Santi Clavell i Pablo Capuz a les golfes de la taverna de la plaça de Cuba i ha donat credibilitat al duel dialèctic que sostenen sobre les concepcions de l’art, de la cultura i de la creació. L’un és el Mark Rothko madur, l’altre el xicot que li fa d’ajudant. A la versemblança hi ajuden tant la vermellor d’unes teles com l’acumulació d’altres andròmines pictòriques en un recinte de penombres que vol ser l’evocació ambiental del taller novaiorquès del pintor: el marc idoni per fer-hi sentir el text de John Logan. Un text d’una gran densitat argumentativa, que Vàzquez ha traduït expressament, i que ens mostra entre rampells aïrats les conviccions i els referents d’un Rothko que es debat entre ideals iconoclastes, contemplacions quasi místiques i contradiccions per conveniències econòmiques. És un teatre de la paraula.
Dedicatòria
Perquè la matèria conceptual de ‘Red’ la constitueixen precisament les arts visuals, Pere Vàzquez fa constar en el programa de mà que ha volgut dedicar la seva posada en escena a Jordi Cuyàs, el polifacètic artista mataroní que morí el passat 24 d’agost. Prova d’amistat.
