Dissabte passat va arrencar al Monumental la nova programació teatral i, alhora, la gira que la companyia La Perla 29 farà amb ‘Boscos’, obra de Wajdi Mouawad dirigida per Oriol Broggi, que abans de l’estiu ja s’havia representat amb èxit a la Biblioteca de Catalunya.
Inclosa en la tetralogia anomenada ‘La sang de les promeses’, aquesta peça és posterior a ‘Incendis’ i precedeix ‘Cels’, dos altres grans muntatges que el públic mataroní ja va tenir ocasió de veure al Monumental mateix, l’un al setembre de 2012 i l’altre al novembre de dos anys després.
Autor remarcable
Actor, director, dramaturg i novel·lista, Wajdi Mouawad va néixer al Líban el 1968. Essent petit, la guerra va forçar la seva família a emigrar, primer a França i després al Quebec, on es va formar en arts escèniques. Escriptor prolífic i premiat, disposa de dues companyies pròpies amb què munta els seus textos dramàtics i ha esdevingut un referent important del panorama teatral dels dos costats de l’Atlàntic. Des d’aquest any també dirigeix el Théâtre National de la Colline a París.
Mouawad concep el teatre com una manera d’omplir el buit que sovint, diu, ofega la vida. Potser per això la seva escriptura tendeix a la desmesura. En extensió, en intensitat i en cruesa. Influït per patiments que porta a la pell, sent la necessitat de furgar en el passat, d’indagar-hi trets d’identitat i d’extreure’n tota una herència feta de violència i tenebres. Aquest és el traç que domina, quasi com una dèria, tota la tetralogia que va escriure entre 1997 i 2009. Un traç que desplega articulant memòries individuals i evocacions col·lectives dels seus personatges i que fa encabir en moments històrics concrets que hi afegeixen significació.
Exercici d’upa
Si en les peces precedents Oriol Broggi ja havia demostrat una gran subtilesa a l’endinsar-se en la creativitat de Mouawad i al convertir la seva intemperància expositiva en una partitura escènica ben compassada, aquest cop l’ha hagut d’extremar per desentortolligar l’espessor i la duresa argumental de les quatre hores de ‘Boscos’. És un exercici d’upa. Amb ell fa que arribi bé a l’espectador l’intricat periple de la Loup, una adolescent rebotada amb la vida, que ha d’emprendre a contracor una cerca per desentranyar els enigmes de la seva genealogia i comprendre qui és. L’ajut d’un paleontòleg, en Douglas, li permetrà capbussar-se en el passat fins a refer el fil que la lliga a set dones que l’han precedida i que doten de sentit la seva existència. Serà una odissea que reviurà l’espai de tres guerres i recorrerà diverses localitzacions geogràfiques, que farà emergir violacions, incestos, crims, traïcions, suïcidis i una cadena de sofrences en què al final prevaldrà l’amistat com a raó d’una promesa complerta.
Aquest gran exercici Broggi el fonamenta en la paraula i en el treball actoral, perquè ‘Boscos’ és, abans de res, un artefacte de gran potència textual. Unes quantes projeccions i molt pocs elements escenogràfics, ben il·luminats, li són suficients per arrodonir cada acció de la complicada trama, que resol amb seqüències simultànies o superposades i que integren un relat en què els intèrprets hi representen diversos papers.
Loup, una heroïna de casa
Els ressons de tragèdia amb què Mouawad amaneix la seva obra reclamen la figura central d’una heroïna que, com en els clàssics, culmina un trànsit advers gràcies a l’esforç i a la fermesa de caràcter. Aquesta és la Loup que la mataronina Clara de Ramon encarna amb una energia volcànica. Es menja l’escena a queixalades i compon el seu personatge de forma brillant.
Més Mouawad a Argentona
El públic atret per l’estil de Mouawad té una nova cita el dissabte 11 de novembre. La Sala d’Argentona ha programat ‘Un obús al cor’, una altra obra seva en forma de monòleg, interpretada per Ernest Villegas, amb direcció compartida d’Oriol Broggi i Ferran Utzet. Seran vuitanta minuts de tensió emotiva assegurada.
