El darrer cap de setmana ha propiciat una nova coincidència en la cartellera teatral mataronina. D’una part, a Can Gassol, hi ha hagut l’estrena amb quatre funcions de ‘Frankenstein’, dintre el cicle Fet a Mataró amb què l’Ajuntament propicia la creació escènica vinculada a la ciutat. De l’altra, al Monumental, s’hi ha representat ‘Rhümia’, tercer títol inclòs a l’actual temporada estable de teatre i dansa de la sala municipal.
Nou treball de Pere Vàzquez...
Iniciat en les files de la Sala Cabanyes, Pere Vàzquez compta amb una àmplia formació i experiència en l’àmbit de les arts escèniques i audiovisuals no pas limitada al clos del Centre Catòlic. Encara és ben recent el seu èxit amb ‘Misèria’ en l’estretor anguniosa d’un soterrani de la Destil·leria. Ara ha tornat a l’aixopluc del Centre de Creació de Can Gassol, com ja va fer quan va muntar ‘Hikikomori’, un espectacle colpidor. En aquesta ocasió ha estat per oferir ‘Frankenstein’, una adaptació de l’obra que l’anglesa Mary Shelley va publicar el 1818 i que ha esdevingut un referent mundial de novel·la romàntica fantàstica.
Vàzquez s’ha acostat al tractament teatral del mite del monstre fet de cadàvers humans i sense nom amb la voluntat de fugir de l’estereotip més divulgat per la cinematografia. L’òptica que ha adoptat és més propera a la criatura hominoide que no pas al científic que li dóna vida i que, tot seguit, l’abandona. Així posa l’accent en els sentiments de qui esdevé violent com a fatal conseqüència del refús que pateix. Una orientació i, fins a cert punt, una estètica inferides de la versió que Nick Dear va escriure fa uns anys per al Royal National Theatre de Londres.
Amb un suport escenogràfic senzill, constituït bàsicament per projeccions de pintures de Santi Clavell, si la proposta no aconsegueix ser tan rodona com d’altres productes anteriors del mateix Vàzquez, no és per falta d’intenció. Li pesa el llast d’un desenvolupament del relat massa sincopat i esquemàtic i d’un elenc no prou ajustat. Hi ha, això sí, l’actuació rellevant de Pol Martínez amb un esforç físic i interpretatiu admirable i una caracterització excepcional. Sumant-ho tot, s’ha de dir que aquest ‘Frankenstein’ és un experiment meritori. Ara bé, per tenir més recorregut, que se’l mereixeria, hauria d’esmenar grinyols de ritme, de tensió dramàtica i d’inadequació actoral.
...i pallassos
Diumenge a la tarda, amb força públic familiar, el Monumental va acollir ‘Rhümia’, premi Zirkòlika al millor espectacle de circ del 2016. El muntatge ve a ser com una segona part de ‘Rhum’, que a Mataró ja es va poder veure la temporada passada al mateix teatre i que estava plantejat com un homenatge al clown Joan Montanyès “Monti” (1965-2013). Com aleshores, la dramatúrgia i la direcció són de Martí Torras Mayneris i hi repeteixen quatre dels cinc pallassos: Pep Pascual, extravagant i músic, Jordi Martínez, august, Joan Arqué, carablanca, i Roger Julià, contraaugust. S’hi ha incorporat també Mauro Paganini, un pallasso argentí que és, a més, luthier, músic i ventríloc. Però si ‘Rhum’ comptava amb un argument senzill que lligava amb enginy els diversos números que el componien, ara no hi ha un fil que uneixi la tirallonga de sketchs que se succeeixen, amanits amb música, en una combinació de recursos clàssics i actuals i una barreja peculiar de llenguatge descarat i ingenu alhora. I potser també en aquest ‘Rhümia’, malgrat els molts reconeixements i la bona recepció del públic que ha anat recollint arreu, s’hi troba a faltar la dosi de tendresa que tenia l’espectacle anterior.
