Misèria és una obra de format diminut.
L'espai és natural, no és cap teatre. És una sala de La Destil·leria, un soterrani on només caben 18 persones i per tant l'espectador té molta proximitat amb els actors.
Què va ser primer, l'espai o l'obra, l'ou o la gallina?
Primer va ser l'espai, veure les possibilitats d'aquest espai de La Destil·leria. Vaig creure que s'hi havia de fer alguna cosa. Després va venir l'obra que òbviament havia de ser de petit format, amb pocs actors i que s'adeqüés a un espai tan tètric com aquell.
Una obra tan singular què representa com a director?
Presenta una dificultat afegida com és donar el màxim realisme possible a la situació. Quan treballes en un teatre convencional hi ha una certa distància entre actor i espectador que et permet jugar d'una manera diferent i determinada, amb un joc teatral exagerat i a vegades d'una manera una mica desenfrenada. Aquí no. Aquí els actors estan mesurats perquè el realisme sigui el gran objectiu.
Al juliol es van fer 15 funcions i un total de 270 persones van poder veure aquesta obra singular
Què t'ha aportat un plantejament com aquest?
El que importa és la reacció del públic. Des que entren al soterrani fins que en surten viuen l'espectacle amb una incomoditat molt gran, tan real. L'espectador fa de voyeur en un espai tan petit que quasi entra a l'obra. Aquest Misery d'Stephen King s'ha estrenat a Broadway en un teatre convencional i no deixa de ser una obra més. Aquí tenim la proximitat i el realisme com a gran al·licient. Aquesta adaptació que hem fet necessita un lloc com un soterrani, una cava, un garatge o una casa particular. El gran requisit és que el públic estigui a tocar dels personatges. La interpretació està pensada en aquesta clau.
Com a director quins altres projectes tens entre mans?
De cara al mes de març estrenaré a Can Gassol un nou projecte, inclòs dins el cicle del 'Fet a Mataró', amb una versió del Frankenstein de Mary Shelley i de cara al juliol busco una altra obra de petit format amb només dos actors però encara no tinc clar quina.
Com selecciones les temàtiques que toques?
El meu gran objectiu és no deixar el públic indiferent. Busco temes que a mi em toquin o m'incomodin com pot ser l'aïllament d'un hikikomori o l'Asperger d'un adolescent. Busco l'espectador i en casos com aquest no m'importa tant el que expliqui l'obra com el que sent l'espectador en saber-se amb un personatge psicòpata que està entre el públic.
