Els dos darrers caps de setmana a l’espai de La Saleta del Centre Catòlic s’hi han fet cinc funcions d’un text peculiar: ‘Cartes d’amor’. D’ell el seu autor, el nord-americà A. R. Gurney, assegura que “és una mena de comèdia que no necessita teatre”. Aquesta afirmació, un xic extravagant, es justifica pel fet que es tracta d’una obra que detalla la relació epistolar que enllaça la vida entre un home i una dona al llarg de cinquanta anys i que per representar-la els dos intèrprets no poden ni mirar-se, de manera que no tenen cap altra interacció en escena que la lectura successiva i alternada de la correspondència que figura que es van enviant.
Per bé que, entre novel·les i teatre, el novaiorquès A. R. Gurney té publicades més d’una quarantena d’obres, ‘Cartes d’amor’ és precisament la que li ha donat més fama. Estrenada el 1988, de seguida es va convertir en tot un clàssic contemporani. Ha estat traduïda a més de trenta llengües i es continua muntant per tot el món tant en els circuits de teatre professional com en els amateurs. Molts actors i actrius d’anomenada han volgut tenir-la en el seu repertori. A Catalunya es va representar per primera vegada a Barcelona l’any 1993, protagonitzada per Pep Munné i Sílvia Munt amb direcció de Josep Costa.
Relació frustrada
‘Cartes d’amor’ narra les vicissituds de l’afecte que es tenen Andy i Melissa, companys des de l’escola. Ell, de classe mitjana, voluntariós i amb aspiracions; i ella, filla rebel d’una família molt rica però desestructurada. Des de l’adolescència fins a la maduresa tots dos mantindran per escrit un diàleg amorós. Serà un vincle complicat, ple de gelosies, esperances i desil·lusions. Però també d’humor i tendresa. De mica en mica, l’allunyament i les seves diferències de rumb en la vida provoquen l’ajornament constant de qualsevol retrobada feliç i aquesta frustració acaba traumàticament quan emergeix l’evidència que el seu amor ha fet definitivament tard.
Resultat estimable
Per fer la seva particular producció d’aquesta història Sala Cabanyes ha comptat amb tres bons puntals del seu extens col·lectiu: Josep M. Rabassa com a director i Josep M. de Ramon i Imma Llorens en la interpretació. La conseqüència ha estat un exercici ponderat i estimable, si es té en compte com resulta de costós aconseguir la combinació que la peça exigeix. Perquè és molt difícil donar força al reguitzell d’anècdotes que componen el fil argumental mitjançant una posada en escena del tot estàtica, en què als dos actors només els és factible anar repassant en veu alta les missives que recíprocament es van trametent.
Amb ‘Cartes d’amor’ Rabassa ha tornat a donar mostra de la seva destresa i estima per al teatre de text fet amb recursos austers. Pel que fa a l’actuació dels dos membres de la parella De Ramon-Llorens, també deixen palès el bagatge acumulat a les taules de Sala Cabanyes perquè fan perceptible la correcció d’un estil molt de la casa. La posada en escena ha tingut a més la col·laboració de Genís Mayola i d’Anna Capdaigua, que amb guitarra i veu han acolorit musicalment quatre instants de la representació. Tot plegat ben avinent.
