La tarda de Sant Esteve va apujar-se per segona vegada el teló de la Sala Cabanyes perquè s’hi veiessin els Pastorets. És el dia en què tradicionalment s’estrenaven però ja fa dos anys que la ‘premiére’ s’anticipa al diumenge anterior a Nadal. Tot i això, és actuació propícia, de públic fidel i d’incomoditat mandrosa que es fa notar tot i l’alt professionalisme que imposta a tots els nivells la bona gent de la Sala. Seria neci enumerar disfuncions tècniques o de so que no són més que atribuïbles al darrer caneló, que segurament sobrava, que resulta indigest. Deixant doncs el “santestevisme” a banda, convenia veure què donava de si el segon any de Ferran Camps al capdavant de la maquinària majúscula que comporta l’obra.
Cada director dels Pastorets, quan s’hi posa, esbossa propòsits similars. El ritme, la dicció, la interpretació. El propi teatre en sí acostuma a ser el cavall de batalla que s’anuncia. A posteriori, però, a cada cognom se l’associa més aviat amb una efemèride o una aposta diferencial. El primer any acostuma a ser el de posar elements nou a l’aparador –per exemple, la pluja de la lluita entre el bé i el mal– i el segon el de consolidar. Per tant la revàlida d’un director s’imposa en el segon curs. I la revàlida en quant a teatre, no per l’anècdota.
Els Pastorets de Mataró segueixen sent el muntatge espectacular de sempre. El desplegament de mitjans, la gentada, l’organització. És una bola de neu gegantina i imparable. Davant d’aquesta el director ha de comptar amb la inèrcia de la pròpia criatura. Els Pastorets van. Van fent. Funcionen perquè sempre caminen. I ho poden fer aquesta inèrcia o per alguna altra força motriu que hi contesti. Camps, aquí, fa com el Tata al Camp Nou. Es posa en mans dels jugadors i aquests responen. Amb inèrcia resolutiva, però amb inèrcia.
Planter d’actors
Novetats en papers principals n’hi ha alguna com la de Diana Gámez, un àngel per sucar-hi pa en la presència i voluntariosa en la interpretació. Santi Clavell segueix perfilant el seu Satanàs amb un perfil menys altisonant però de convicció combativa, la Verge Maria d’Helena De Ramon és convincent i sobretot prometedora, la parella de Jonàs i Mataties de Gironés i Cusachs els falta créixer com a parella però són tot disposició i en Naïm d’Adrià Rodríguez és tendre, però pot reeixir. Tot plegat et duu a aquell punt discrepant al que sovint la Sala et convida: ha de prevaler el pes de la voluntat, la gentada, del mèrit, del múscul col·lectiu o l’avaluació tiquis miquis dels detalls per polir?
Els Pastorets són els que són. Els millors de Catalunya i un voluminós de primer ordre. Cada mataroní hi hauria de fer parada peregrina. I tornar-hi per poder-se fer l’entès. Són patrimoni de la ciutat i de la gent que els fa possible. I per tant mereixen cura. Que un en surti sense atendre ben bé en què ha consistit el pes del director no se sap si és bo o dolent. En tot cas de la Sala venen i a la Sala cal tornar. Que per molts anys Sant Esteve sigui sinònim de l’Estel de Natzaret. Per inèrcia, per màgia, per activa i per passiva. I que siguin tant teatre com es pugui. És i serà bona senyal.
