Fidel al costum, el teatre del Centre Catòlic ha tornat a convertir les dates del voltant de la Fira en la seva segona cita més destacada de l’any, després dels Pastorets; una comesa particularment meritòria aquesta vegada, si es té en compte el gran nombre de bones produccions que ha dut a terme durant la temporada.
Sota la direcció del veterà Antoni Blanch, la fita no només s’ha aconseguit de manera brillant, sinó que ha acomplert quatre altres objectius tant o més importants. Primer: recuperar en Pere Anglas, actor, guionista i lletrista professional sorgit de la Sala, on té remarcables arrels familiars. Segon: captar a través d’ell a en Joan Vallcorba, pianista i compositor amb experiència en la concepció de músiques per a l’escena. Tercer: assegurar-se un espectacle fresc i original, que connecta però amb la tradició de la casa i amb la propensió que té cap a les obres musicals i infantils. I quart: satisfer sobradament el públic habitual, que és el coixí necessari per fer viable l’activitat tan intensa que desenvolupa l’entitat.
Cants, balls i molt d’humor
És d’aquesta manera que el tàndem Anglas-Vallcorba ha compost expressament els textos i les melodies de ‘Ventafocs’, un muntatge que recrea la rondalla de la pobra noia explotada per la seva madrastra, una història sobradament coneguda que forma part de la cultura ancestral de molts països i que l’escriptor parisenc Charles Perrault va immortalitzar a finals dels segle XVII.
Invocant la imaginació com a motor d’inspiració, aquí els dos autors han volgut fugir de fer-ne una versió canònica i es permeten unes quantes llicències argumentals. Amb el lema “Tot és possible!” per crossa, adopten l’estil del music-hall i posen l’accent en la dimensió amorosa i onírica del conte. Així la representació s’estructura com una successió de seqüències cantades i ballades, intercalades amb esquetxos dialogats plens de comicitat. I no és per atzar que els elements centrals de l’escenografia siguin dues escalinates d’aquelles que sempre hi ha a les revistes musicals perquè hi llueixin les vedettes.
Encert interpretatiu
A més de la dotzena de coristes maquíssimes i dels seus comparses, que donen lligam a l’espectacle, pel que fa a la interpretació s’ha de dir que tothom compleix amb el paper assignat, des dels personatges que tenen major definició fins aquells que queden més desdibuixats per la caricatura. Del conjunt del repartiment destaca la parella protagonista, sobretot Júlia Maymó, que compon una Ventafocs exquisida. Marcos Franz, el príncep, li dóna el contrapunt amb encert. Però qui s’endú la funció és la fada “burlesque” de Mercè Bellido que es reivindica com a Titània, la concupiscent reina de les fades que Shakespeare va inventar-se al ‘Somni d’una nit d’estiu’. La seva voluptuositat descarada és com una exhortació que deixa clar que si això de l’amor està prou bé com a matèria de somnis i de contes, encara està més bé la seva materialització carnal.
No cal dir que en els vessants tècnics i logístics ‘Ventafocs’ ha comptat amb el suport del gran equip humà de Sala Cabanyes, que sempre és sinònim de competència. També per això es pot dir que es tracta d’un muntatge fet amb qualitat i gràcia, que serveix per commemorar molt dignament el mig segle que fa des que la popular rondalla de Perrault va ser escenificada per primer cop al Centre Catòlic de Mataró.
