Josep M. Rabassa, un dels directors veterans de la Sala Cabañes, s’ha distingit sovint per la seva vocació d’ampliar el repertori de la casa amb peces contemporànies. Ara ho ha tornat a fer i d’una manera absoluta. Perquè dissabte passat va estrenar ‘Estralls’, una obra del jove autor Jordi Casanovas fins ara inèdita als escenaris. Autor singular i prolífic Nascut l’any 1978 a Vilafranca del Penedès, Casanovas s’ha convertit en un dels fenòmens més singulars de l’escena catalana actual. El seu primer contacte amb el teatre es va produir fa només cosa de deu anys i de llavors ençà ha escrit ja més de quinze obres i ha estat guardonat, entre altres premis, amb el Ciutat d’Alcoi, el Marqués de Bradomín i el Josep Robrenyo. Ell mateix es dirigeix la majoria dels seus textos. Té companyia pròpia, FlyHard Theatre, que també li produeix els espectacles i que actualment està fent residència al Centre d’Arts Escèniques de Salt-Girona, on aquesta temporada ha estrenat ja tres obres. D’altra part, fins fa pocs dies ha tingut en cartell ‘La revolució’ a la Sala Villarroel de Barcelona. Un altre premiL’any 2006 ‘Estralls’ va guanyar el premi Eduard Escalante, instituït per l’ajuntament de València. Aquest és un text difícil de catalogar, en què s’hi entreveuen lleus ressons de Beckett, de Brecht, de Pinter i de l’antibel·licisme del teatre expressionista. El componen quinze fragments que esbossen una visió apesarada sobre les malvestats de qualsevol guerra i la degradació que ocasiona a totes les persones que s’hi veuen implicades. La seva estructura sincopada, les nombroses el·lipsis narratives i el joc temporal d’anar endavant i endarrere en l’exposició dels diversos fils argumentals que conté, l’apropen al llenguatge cinematogràfic. En conjunt, resulta desigual: al costat de passatges amb molta inspiració n’hi ha també de plens de rebles i de llocs comuns.Dificultats i mèritsPortar ‘Estralls’ a l’escena no és un exercici gens fàcil. La naturalesa fragmentària de la peça, l’absència de papers protagonistes que la sustentin i l’exigència d’una excessiva amplitud de registres per representar-la de forma convincent, acaben essent handicaps de mal superar. I és que ‘Estralls’ és una mena de paràbola que demana un ritme ben marcat i un llenguatge escènic amb molta força simbòlica. En canvi, en l’opció de Josep M. Rabassa no hi ha altra sintaxi dramatúrgica que la juxtaposició, de manera que l’obra es va escolant a mesura que avança. Així, entre tanta linealitat i el munt de talls de llum que marquen les seves quinze seqüències, la funció esdevé feixuga. Una il·luminació sense matisos i una escenografia que en lloc d’un camp de batalla sembla una deixalleria, tampoc no ajuden. Ni al sentit de l’acció ni al moviment dels actors. Pel que fa a la cançoneta final, senzillament hi sobra. Però, malgrat tot, s’ha de dir que la temptativa de Rabassa i el seu equip és molt meritòria. Hi posen voluntat a vessar i fan que el muntatge tingui alguns moments prou aconseguits. I el valor de l’esforç col·lectiu, ningú no els el pot discutir. Aquesta és la principal divisa de la Sala Cabañes. Com sempre.
La fitxa
‘Estralls’ de Jordi Casanovas. Direcció: Josep M. RabassaSala Cabañes, 7, 8, 14 i 15 de març de 2009
