Si l’èxit de ‘Viatge a Califòrnia’ fa uns mesos ja va evidenciar la bona química existent entre Toni Cabré i Moisès Maicas, ara tots dos mataronins, l’un com a autor i l’altre com a director, han compartit un nou experiment que es diu ‘Iglú’. Publicada l’any 2006 per Pagès Editors, l’obra ha pogut pujar a l’escenari gràcies a un tercer element, també de Mataró, que n’ha estat el catalitzador de la producció: la cooperativa de gestió cultural Arcàdia. Així ‘Iglú’ es va estrenar diumenge passat a Temporada Alta, el festival de tardor que es fa a Girona i a Salt, que és el més prestigiós del país. Dialèctica i humor‘Iglú’ presenta la història d’un treballador que no vol que el jubilin abans d’hora i que s’atrinxera a l’arxiu del subsòl amb l’amenaça de calar foc a tota l’empresa. A partir del joc dialèctic que es desencadena quan hi compareix un altre home que es fa passar per un prejubilat cofoi de la seva situació, Cabré dissecciona en clau de tragicomèdia el món laboral i les seves baixeses. Els tocs d’humor –en ocasions fúnebre– amb què ha trufat el relat no li treuen cruesa. Ans al contrari, fan la incisió més profunda. Perquè evidencia no només la inhumanitat del sistema, sinó les misèries personals dels seus protagonistes. I per bé que adopta un tractament prototípic, Cabré evita sermonejar i defuig amb intel·ligència la temptació d’apuntar cap tesi concloent. El que vol és provocar la mirada crítica. Per això l’al·legoria més explícita que arriba a permetre’s és la de comparar l’amoralitat de les relacions dominants en l’entorn empresarial amb una mena de jungla on campen els cocodrils i on progressar vol dir sempre devorar algú altre. Muntatge sense artificis L’obra, situada en un espai confinat i desenvolupada en temps real, té volgudament molt poca acció i tota la seva força dramàtica es basa en la vivor del diàleg entre els dos personatges, que és excel·lent, i en les giragonses de la trama. Amb aquest material Moisès Maicas ha optat per un muntatge diàfan, sense cap edulcorant. Li serveix de marc apropiat l’escenografia de Pep Duran i Nina Pawlowsky, també molt encertada, perquè amb un llenguatge plàsticament senzill fa tangible la imatge d’arraconament i de desguàs; d’indret on al costat d’altres malendreços els dos homes de la història no esdevenen altra cosa que pures andròmines. L’opció de Maicas és meritòria per compromesa, ja que se sustenta exclusivament en el treball interpretatiu, que ha dirigit, com sempre, de manera molt acurada. El resultat, però, és desigual en aquest punt. Almenys de moment. Mentre en Jordi Martínez defensa bé la seva part, en Xavier Capdet no se n’acaba de sortir, desbordat segurament per la dificultat que significa estar-se tota l’estona en escena donant text. Això no obstant, aquesta és una mancança superable quan, un cop vençuts els nervis de l’estrena, d’aquí a uns mesos l’obra es presenti a l’Espai Brossa de Barcelona. O quan, sense trigar massa, la puguem veure a Mataró. Paratge de cocodrils
‘Iglú’, de Toni Cabré, s’estrena a Temporada Alta
Si l’èxit de ‘Viatge a Califòrnia’ fa uns mesos ja va evidenciar la bona química existent entre Toni Cabré i Moisès Maicas, ara tots dos mataronins, l’un com a autor i l’altre com a director, han compartit un nou experiment que es diu ‘Iglú’. Publicada l’any 2006 per Pagès Editors, l’obra ha pogut pujar a l’escenari gràcies a un tercer element, també de Mataró, que n’ha estat el catalitzador de la producció: la cooperativa de gestió cultural Arcàdia. Així ‘Iglú’ es va estrenar diumenge passat a Temporada Alta, el festival de tardor que es fa a Girona i a Salt, que és el més prestigiós del país. Dialèctica i humor‘Iglú’ presenta la història d’un treballador que no vol que el jubilin abans d’hora i que s’atrinxera a l’arxiu del subsòl amb l’amenaça de calar foc a tota l’empresa. A partir del joc dialèctic que es desencadena quan hi compareix un altre home que es fa passar per un prejubilat cofoi de la seva situació, Cabré dissecciona en clau de tragicomèdia el món laboral i les seves baixeses. Els tocs d’humor –en ocasions fúnebre– amb què ha trufat el relat no li treuen cruesa. Ans al contrari, fan la incisió més profunda. Perquè evidencia no només la inhumanitat del sistema, sinó les misèries personals dels seus protagonistes. I per bé que adopta un tractament prototípic, Cabré evita sermonejar i defuig amb intel·ligència la temptació d’apuntar cap tesi concloent. El que vol és provocar la mirada crítica. Per això l’al·legoria més explícita que arriba a permetre’s és la de comparar l’amoralitat de les relacions dominants en l’entorn empresarial amb una mena de jungla on campen els cocodrils i on progressar vol dir sempre devorar algú altre. Muntatge sense artificis L’obra, situada en un espai confinat i desenvolupada en temps real, té volgudament molt poca acció i tota la seva força dramàtica es basa en la vivor del diàleg entre els dos personatges, que és excel·lent, i en les giragonses de la trama. Amb aquest material Moisès Maicas ha optat per un muntatge diàfan, sense cap edulcorant. Li serveix de marc apropiat l’escenografia de Pep Duran i Nina Pawlowsky, també molt encertada, perquè amb un llenguatge plàsticament senzill fa tangible la imatge d’arraconament i de desguàs; d’indret on al costat d’altres malendreços els dos homes de la història no esdevenen altra cosa que pures andròmines. L’opció de Maicas és meritòria per compromesa, ja que se sustenta exclusivament en el treball interpretatiu, que ha dirigit, com sempre, de manera molt acurada. El resultat, però, és desigual en aquest punt. Almenys de moment. Mentre en Jordi Martínez defensa bé la seva part, en Xavier Capdet no se n’acaba de sortir, desbordat segurament per la dificultat que significa estar-se tota l’estona en escena donant text. Això no obstant, aquesta és una mancança superable quan, un cop vençuts els nervis de l’estrena, d’aquí a uns mesos l’obra es presenti a l’Espai Brossa de Barcelona. O quan, sense trigar massa, la puguem veure a Mataró. 
