Divendres passat el Monumental obria temporada amb la sala plena fins a dalt i el presagi de que la cubellada es repetirà en totes les altres obres programades. S’hi presentava ‘Espectres’, d’Henrik Ibsen, en la versió dirigida per Magda Puyo. El cafè, un encert Dues hores abans de la representació, com a les temporades anteriors, hi va haver el cafè-tertúlia, una activitat cada cop més participada que permet fer una primera aproximació a l’espectacle i al seu procés de creació, a través de la conversa directa amb algun dels seus protagonistes. I aquesta va ser una ocasió de luxe. Perquè no només hi va comparèixer la directora, que és el que s’havia anunciat, sinó tota la companyia. El col·loqui, doncs, que va ser portat afablement per en Carles Maicas, va permetre desentrellar algunes pautes del muntatge i, sobretot, argumentar la vigència d’Ibsen. L’adaptació, no Magda Puyo, parteix de la premissa que avui l’obra del dramaturg noruec no es pot dur a l’escena amb criteris “museístics”. D’aquí que hagi optat per uns ‘Espectres’ pretesament rejovenits amb retocs en el text, en les situacions i en els personatges. Però l’erra. Perquè el cert és que la versió que n’ha sortit –i que signa conjuntament amb en Carles Mallol– devalua el drama original d’Ibsen sobre la senyora Alving, la depravació del seu difunt marit i les seqüeles en el seu fill. I és que a base de tergiversacions costa empassar-se, per exemple, la moralina arbitrària d’un reverend Manders convertit en advocat mercantil o el furor uterí de la jove Regina, que més que de serventa sembla que li hagi tocat el paper de nimfòmana. Per no parlar dels incisos gratuïts de llenguatge groller o les referències extemporànies a fets escabrosos d’actualitat que esquitxen diverses escenes. En definitiva, massa desfiguracions, que són precisament el motiu que li ha reportat un munt de crítiques negatives. Joc escenogràfic Més enllà, però, del caràcter discutible de l’enfocament i de l’adaptació que n’ha fet la Magda Puyo, s’ha de remarcar igualment la seva licitud, així com els elements interessants d’aquests ‘Espectres’. Que hi són. Començant pel treball rigorós en la direcció dels actors. O la interpretació, en especial la d’en Jordi Boixaderas, que resulta magistral. També és remarcable l’escenografia d’en Ramon Simó. Feta de plafons de metacrilat, defuig la clau naturalista i és d’una simplicitat modèlica. Convenientment apuntada per la il·luminació, permet un joc laberíntic de transparències, de projeccions i de reflexos que serveix extraordinàriament a l’acció dramàtica i a les al·lusions fantasmagòriques que hi dominen. I té, a més, un efecte especular molt suggeridor, quasi metafòric: ve a ser el mirall que ens retorna a nosaltres, espectadors del segle XXI, la plena vigoria artística i social de l’obra d’Ibsen. Una obra de més de cent anys que pels seus valors no necessita cap tractament cosmètic artificiós. A Ibsen no li cal el lifting
‘Espectres’ omple el Teatre Monumental fins a dalt
Divendres passat el Monumental obria temporada amb la sala plena fins a dalt i el presagi de que la cubellada es repetirà en totes les altres obres programades. S’hi presentava ‘Espectres’, d’Henrik Ibsen, en la versió dirigida per Magda Puyo. El cafè, un encert Dues hores abans de la representació, com a les temporades anteriors, hi va haver el cafè-tertúlia, una activitat cada cop més participada que permet fer una primera aproximació a l’espectacle i al seu procés de creació, a través de la conversa directa amb algun dels seus protagonistes. I aquesta va ser una ocasió de luxe. Perquè no només hi va comparèixer la directora, que és el que s’havia anunciat, sinó tota la companyia. El col·loqui, doncs, que va ser portat afablement per en Carles Maicas, va permetre desentrellar algunes pautes del muntatge i, sobretot, argumentar la vigència d’Ibsen. L’adaptació, no Magda Puyo, parteix de la premissa que avui l’obra del dramaturg noruec no es pot dur a l’escena amb criteris “museístics”. D’aquí que hagi optat per uns ‘Espectres’ pretesament rejovenits amb retocs en el text, en les situacions i en els personatges. Però l’erra. Perquè el cert és que la versió que n’ha sortit –i que signa conjuntament amb en Carles Mallol– devalua el drama original d’Ibsen sobre la senyora Alving, la depravació del seu difunt marit i les seqüeles en el seu fill. I és que a base de tergiversacions costa empassar-se, per exemple, la moralina arbitrària d’un reverend Manders convertit en advocat mercantil o el furor uterí de la jove Regina, que més que de serventa sembla que li hagi tocat el paper de nimfòmana. Per no parlar dels incisos gratuïts de llenguatge groller o les referències extemporànies a fets escabrosos d’actualitat que esquitxen diverses escenes. En definitiva, massa desfiguracions, que són precisament el motiu que li ha reportat un munt de crítiques negatives. Joc escenogràfic Més enllà, però, del caràcter discutible de l’enfocament i de l’adaptació que n’ha fet la Magda Puyo, s’ha de remarcar igualment la seva licitud, així com els elements interessants d’aquests ‘Espectres’. Que hi són. Començant pel treball rigorós en la direcció dels actors. O la interpretació, en especial la d’en Jordi Boixaderas, que resulta magistral. També és remarcable l’escenografia d’en Ramon Simó. Feta de plafons de metacrilat, defuig la clau naturalista i és d’una simplicitat modèlica. Convenientment apuntada per la il·luminació, permet un joc laberíntic de transparències, de projeccions i de reflexos que serveix extraordinàriament a l’acció dramàtica i a les al·lusions fantasmagòriques que hi dominen. I té, a més, un efecte especular molt suggeridor, quasi metafòric: ve a ser el mirall que ens retorna a nosaltres, espectadors del segle XXI, la plena vigoria artística i social de l’obra d’Ibsen. Una obra de més de cent anys que pels seus valors no necessita cap tractament cosmètic artificiós. 
