Després del funk de Maceo Parker va arribar el torn de El Cigala i el seu flamenc més pur dins la Cruïlla de Cultures que està vivint Mataró. Va ser el passat dissabte 16 de juliol en un pati de Can Marchal ple de gom a gom, aquest cop amb cadires. Amb tres quarts d’hora de retard va sortir un aclamat Cigala. Sense preàmbuls, i amb tan sols una guitarra com acompanyament, el Diego, va captivar els assistents des del primer moment amb els temes del seu nou disc “El Cigala le canta a Picasso”, que sortirà al mercat el proper setembre.
Mica en mica, es van anar afegint els altres instruments de la formació, entre els que val la pena destacar el cajón flamenco i les seves magnífiques improvitzacions. Tot plegat una càrrega de professionalitat i molta complicitat entre els músics, la qual cosa va oferir moments d’espontaneïtat.Entre copa i copa, Cigala i els seus van anar deixant el flamenc més genuí per oferir una segona part molt més variada en quan a estils. La incorporació del pianista en aquesta part, va donar a la formació un aire molt més llatí.
El Lágrimas Negras, cantat a cor
El moment àlgid de la nit va arribar amb els primers versos del “Na te pido”, de “Lágrimas negras” disc que ha popularitzat al cantaor flamenc. El Cigala va regalar alguns temes més de l’exitós disc que, amb l’empemta del contrabaixista cubà, van aconseguir que el públic s’animés a corejar les cançons. Amb aquest ambient es va arribar al final del concert, un recital de poc més d’una hora de durada que va quedar-se potser massa curt pels assistents. Tot i això, Cigala i els seus van disfrutar interpretant els temes, i el públic, ho va agraïr.
