Reivindicant el rock dur a Mataró

Golíat, Me dicen que queme cosas, Udol i Poire, els grups de la primera edició del festival Negrassette, aquest divendres a les 21h al Clap

  • Redacció // Foto: cedida
  • Divendres, 14 Desembre 2018 10:08

Cultura 2018, poire festival negrassette

El rock dur no té les coses fàcils a casa nostra i, tot i això, segueix resistint amb nervi, militància i orgull. Per sort hi ha qui no es rendeix i, com els gals als boscos de la Gàl·lia, se senten segurs al llogarret. És en aquest context que aquest divendres s'estrena un nou invent, el Festival Negrassette, que apadrina el programa de Mataró Ràdio 'El Radiocassette'.

Es presenta com una oportunitat “per gaudir de la música més dura de la comarca” i proposa com a menú per aquest divendres al Clap “guitarres contundents, línies de baix fosques, ritmes apocalíptics i riffs desèrtics, conformen un mur de so extret de les profunditats dels antics aiguamolls del Maresme”.

Golíat encapçalen el cartell amb un concert que servirà per presentar el seu proper EP editat en vinil i anomenat Quimeres. Després de l'èxit aconseguit amb els discos Golíat i Golíat II, el trio format pels instrumentistes Marçal S. Rubai, David C. Güell i Marçal Itarte tornen amb el seu so tacat de sang, suor i bilis, adquirint unes quotes d'intensitat i força espectaculars en directe, a través de melodies envolvents gairebé obsessives i plenes de nervi.

Cultura 2018, festival negrassette 2El cartell el completen els mataronins Me dicen que queme cosas que acaben de treure nou EP titulat Mañana no hay; una banda que barreja amb encert l'electrònica més obscura amb guitarres i ritmes propers al rock progressiu. Els montbuiencs Udol, que tancaran la gira que els ha dut per tot Catalunya amb el seu últim treball 153 lliures i 17 salaris en el que exploren noves formes d'sludge i rock psicodèlic barrejat amb esoterisme i mitologia.

I finalment els Poire, grup liderat per Pere Miralles que ha editat Polybius, un dels àlbums més celebrats del rock alternatiu del país, en el qual el quartet barceloní es mou entre arpegis cristal·lins, melodies diàfanes i elements allunyats de l'estètica més clàssica, com els sintetitzadors.