L'ocasió s'ho valia i, com era d'esperar, l'efecte crida de Los Chichos va ser més que important. Mirem de descriure el moment: queda més de mitja hora perquè comenci el concert amb el que acaben les festes de Cirera i el pati de l'escola que porta el nom del barri diuen que és ple a vessar. L'abanderat de la rumba flamenca de nova fornada a Mataró, Óscar Torres, està tocant davant de centenars i centenars de persones però fins i tot sembla que n'hi hagi més al Torrent de la Pòlvora on la cua, ben disciplinada, sembla confiada de poder entrar i és molt llarga, sembla eterna. No para d'arribar gent d'allò més diversa atreta per un nom que no deixa indiferent i que qui no associa a la joventut ho fa a situacions, reminiscències o senzillament a una vaga referència al pretèrit de la música popular. Quan no se'n deia ni comercial. I era banda sonora obligada, format casset, de tants vehicles i tantes cases.
Los Chichos fa 45 anys que toquen. I programar-los ha estat l'aposta d'aquest any de la Comissió de festes. L'ocasió és evident que desborda capacitats. Hi ha gent que abandona l'espera i s'instal·la còmodament per la rodalia: sentiran el concert a distància. El criteri de l'aforament, per sort, s'esllanega i entra més gent. Òbviament el disseny de l'entrada, que fa coll d'ampolla amb la barra, exagera la sensació de ple. Hi ha cua pels tiquets i fallen els sortidors de cervesa. El que no paren són els entrepans. I va entrant gent però ningú s'empipa. Són els Chichos a Cirera i a l'ocasió se li perdona tot. Si el Santos de Pelé vingués a jugar a futbol a casa no li demanaríem, tampoc, que la toqués bé. Tot tant és. I surten a escena els tres cantants.
Una llegenda dels escenaris
Quan es toca sobre base gravada, òbviament per raons pressupostàries, un concert perd potencial i essència. Però la generositat del perdó s'imposa. Al fet que compareguin en el que ara se'n diria DJ Set, a una megafonia no dimensionada a tanta gent i també al fet que, musicalment, el grup destil·la més rovell que no pas vernís. La gent està de celebració, juga, canta i celebra. Les cançons més conegudes del repertori són quasi més cantades pels devots que no pas oficiades pel triumvirat. Veure el pati de l'escola Cirera entusiasmar-se amb la tonada de "ni más ni menos" o "son ilusiones" val l'espera fins i tot dels que no han pogut entrar.
Los Chichos marxen. Se'n van havent repassat bona part d'aquell reguitzell de cançons que sonen fins i tot als que no se'ls han escoltat mai. Un grup que pinta El Vaquilla com un Robin Hood o que glossa les relacions amb les ulleres dels setanta sona, avui en dia, necessàriament extemporani. Semblava que escoltéssim un casset d'aquells que havíem hagut d'arreglar amb un bolígraf, però era 2018 a Cirera. Segurament tant la gernació convocada com la pròpia oportunitat haurien de propiciar un altre concert, en un format potent, a la ciutat. Amb banda, so, capacitat perquè el grup tira. Los Chichos mantenen un encant d'essència amb certa olor de naftalina. I aquests fenòmens que emocionen la gent des de dalt d'un escenari s'han de mirar de cuidar. Mentre els focs artificials espetegaven al cel molta gent tornava cap a casa relativitzant-ho tot i ben contenta: havien vist a Los Chichos. I es perdona tot.
