Mishima és un dels grups més respectats de la música en català. Amb vuit discs a les espatlles, al maig farà un any que defensen ‘Ara i res’ i no podien faltar al Clap, cita obligada de quasi totes les seves gires. Parlem amb David Carabén, el seu cantant i compositor.
La gira arriba ara a les sales. Què fa diferents els concerts?
Tens el públic dempeus, pot anar al lavabo o prendre una copa sense destorbar i per tant el concert ha de ser variat perquè els has de fer moure. Busquem concerts que tinguin intensitat física. A la sala notes la necessitat que la gent s’emocioni, els has d’oferir una bona dosi del que ets capaç de fer i el concert ha de passar pel seu cos.
A cada disc que traieu se us diu que heu madurat més.
La maduresa és un dels grans tòpics de la música. Treus un primer disc de debut, amb el segon et confirmes i a partir del tercer ja ets madur i per tant a cada disc t’ho van dient. Ens ho prenem així, ja. En realitat és tan senzill com constatar que cada disc expressa el pas del temps. La música entesa com l’entenc retrata el moment que passes, com et va la vida. A cada nou disc t’han passat coses diferents i les has viscut també d’una determinada manera. Si això és madurar...
Què ha canviat entre ‘l’Ànsia que cura’ i ‘Ara i res’?
Els nostres canvis acostumen a ser més fàcils de percebre si compares no un disc i l’anterior sinó si vas a dos o tres enllà. L’ànsia que cura (2014) tenia un canvi força dràstic per com el fèiem i com el gravàvem i hi vam buscar una sonoritat diferent. Vam decidir gravar-lo d’una sola tirada, amb un mètode diferent anant a França. Aquest mètode l’hem mantingut a Ara i res. Coneixíem el mètode i es nota. Respecte a L’ànsia que cura es nota que les cançons s’empelten de coses molt diferents. Després de l’anterior disc, a més, vam publicar el llibre amb les lletres i això em va permetre aprofundir molt sobre la manera que tinc d’escriure.
Amb unes lletres com les vostres el difícil és equilibrar la balança amb la música?
Jo crec que quan tens un grup si et fan cas és per la música i si sobrevius a la ventada d’una moda és per les lletres. Amb la música crides l’atenció i necessites cançons que sintonitzin amb el públic. Sempre hem cregut que l’important és que música i lletra tinguessin a veure un amb l’altre. Que es retroalimentin. És la feina de tot bon compositor de cançons fer que el joc entre un i altre siguin millors.
Generacionalment, el vostre públic també envelleix. Ho noteu?
El nostre públic majoritari és entre 25 i 35 anys. És un públic adult, però no és de la nostra generació. És obvi que amb el pas dels anys i els discos vas notant que la gent que t’escolta et sent propera però també hi ha gent més jove i que t’atorga una certa autoritat. És com si fessis de germà gran a una generació més jove. Em sembla la cosa més normal. Jo recordo escoltar bandes que eren de la meva edat o més grans sempre. Una altra cosa és que t’escolti un públic més jove, gent que comença a prendre les primeres decisions de la seva vida. Ara, no tenim l’edat de públic d’un concert de Txarango, està clar.
