En alegre conversa en unes festes patronals prop de Pamplona, fa mig any, una jove assegurava als interlocutors catalans que a Navarra quasi tothom és descendent de bruixes. L'exageració era evident, quasi tant com conegudes les llegendes de les qualificades com a tals a Zugarramundi. L'advertència, però, ens va quedar clara. I pot ser fonament per a saber com carai dos pamplonesos arriben a exhaurir les entrades del Clap i l'esveren fins a posar-los potes enlaire el dia que la sala de la Casa de la Música assoleix la majoria d'edat. Deu ser cosa de bruixeria, certament. Perquè el 'sold out' –en anglès sembla que tots pixem colònia– va car i més quan no és un grup català de primera fila. Però Iseo & Dodosound, fora de mercadeig musical convencional, han fet forat i divendres van desgranar el seu encanteri amb una hora i mitja d'intensitat. Si són bruixots, sonen de meravella.
No es pot descobrir cap element essencialment revolucionari en la recepta musical que presenten. Es pot dir sense que condueixi a desengany. No han inventat cap sopa d'all però el caldo que fan té alguna coseta especial. Però alguna cosa té la vinculació d'una veu amb tant cos i un bon treball de producció de coixí musical. En la bona química entre els dos creadors rau l'èxit que, per darrera, es vanta d'una secció de quatre metalls capaç de fer-ho tremolar tot. Ho advertia la pròpia cantant a la prèvia i és ben bé així: quan els quatre Mousehunters s'ho proposen el Clap reverberava a consciència. I angelical i punyetera a la vegada la veu dibuixava un trajecte melòdic molt llaminer. D'adherència fàcil.
El Clap, una caldera
Aquests elements, fàcilment identificables en la bona 'mise en place' ben disposada que són els dos discos gravats en aquest projecte –la Iseo manté aparcada la seva altra vessant de cantautora– s'inscriuen torrencialment en el concert en el qual la música adquireix contundència i grau, com el vi quan és a la bona bota. S'agraeix que les diferents cançons siguin prou diferents esquemàticament, cosa que afegeix expectativa mantinguda al directe. En un Clap convertit en caldera, la temperatura no va parar de pujar i l'actitud a dalt i baix no hi entenia de treves. Un exercici agraït.
Es pugui o no creure en figures supersticioses per buscar l'arrel d'aquest punt diferent que li trobes al projecte un cop tastat gravat i en directe, l'episodi d'aquest 18è aniversari del Clap queda com a precedent. Sempre hi haurà un nom que escapi a les primeres planes que et podrà acabar fent cremar la sala. Buscar-lo (i clavar-lo, com en aquest cas) és fer la feina ben feta. Que així sigui per força anys més.
