Clap pràcticament ple, divendres passat, i això sempre és bona notícia. Albert Pla té i manté un encanteri que el converteix en un cantant força més que singular. Cada etiqueta que algú li ha volgut encomanar surt disparada del personatge, especialment lliscant a qualsevol convenció. Albert Pla és Albert Pla i, sobretot, fa de sí mateix. El seus concerts són oficis de la seva pròpia galàxia, un univers de referències disposada a través de lletres de traç gruixut amb força perícia musical. Heus aquí la clau de volta per qui l'ha volgut veure com un simple bufó ja que actua amb una mena de sac esparracat. Ni molt menys. El de Sabadell sap perfectament què fa. I per això ho broda. I aconsegueix el nirvana màxim per qualsevol artista: el plaer de fer exactament el que li rota.
Amb aquestes es presentava al Clap, on la mitjana d'edat tirava amunt envers l'aspecte habitual de la sala. Ho feia amb Diego Cortés, amb qui ja n'ha compartit unes quantes. El sol fet que una màquina de la guitarra, dels principals virtuosos contemporanis se'n vagi de bolos amb l'inclassificable Albert Pla diu molt de la química conjunta, que converteix el simple diàleg entre la màgia de la guitarra d'un i el rascat d'elèctrica i la mitja veu de l'altre en una màquina de generar passatges preciosos de to i contingut. Desenganyem-nos: Albert Pla és bo pel que s'atreveix a fer i també per com de bé ho fa. És impudícia, sí, però excel·lentment disposada. És irreverència deliciosa, joc escènic i contrast entre acidesa, dolçor i picant. Un còctel conegut i vencedor. Perquè la cosa estava cantada.
Xiuxiuejant i convencent
Amb la discografia que ja suma, Pla pot fer i desfer sense patir pel resultat final. Sap quines tecles tocar en cada moment, disposa els diferents imprescindibles al llarg del repertori i sap anar enrere i escarbar alguna cançó que potser feia temps que no tocava però que la gent recita amb devoció. A la seva mitja veu, a vegades, semblava que li faltés vigor sonor però no, és aquest xiuxiueig el que precisament converteix en úniques autèntiques barrabassades escrites.
A la seva i sense encomanar-se a ningú més que a sí mateix, l'Albert dedica la grandiosa Pepe Botika en la que recita els noms de les cançons espanyoles als presos polítics d'ara igual que canta a la 'Majestad', recorre al 'Lado más bestia de la vida', para a 'La Diferencia' o recorre Catalunya bevent i drogant-se a 'Juerga catalana'. Fins i tot se'n va fins la mítica insolació de Veintegenarios, la versió del 'Soy rebelede' de la mítica Airbag o el Para jo vull ser torero. No podia faltar la seva principal obra d'art, el 'Joaquin El Necio' cantat per tothom quasi com si fos un salm. A missa s'hi va per convicció i se'n surt reconfortat, se suposa. Albert Pla justifica devocions encara que ens digui quasi sempre el mateix. Amén perenne pel bufó nostre de cada dia.
