"Un pas i neu i un pas". Aquest és el títol del nou treball d'Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien. La vida quotidiana és la protagonista d'un dolç i plàcid espectacle que retrata l'essència d'un dels grups referents de la cançó d'autor.
Què es trobarà, el públic que us vingui a veure?
El públic es trobarà un espectacle amb un fort component teatral. Per a preparar aquest directe vam treballar amb uns directors escènics, el Pako Merino i el Diego Lorca, de la companyia Titzina Teatro, que ens van ajudar a donar forma a aquesta nova manera de presentar les cançons. Hem deixat enrere el costat més “cabareter” dels nostres concerts, per donar lloc a un espectacle global més visual on les cançons en són les protagonistes.
La vostra posada en escena és clau. Com aconseguiu convertir el concert en espectacle?
Sempre hem donat molta importància a tot el que passa sobre l’escenari durant els nostres directes: des del vestuari, l’attrezzo, les presentacions de les cançons, els encadenaments… Cada vegada hem anat portant tot això una mica més enllà, i amb aquest tercer disc teníem ganes de fer encara un pas més. Volíem seguir creant un “espectacle”, més que el que seria simplement un “concert”. Ens feia por que el públic trobés a faltar la meva “xerrameca”, però finalment ens hem adonat que funciona molt bé.
La preparació del nou disc, us va apartar dels escenaris un parell d’anys i durant aquest temps heu trobat nous sons.
Per començar, les lletres de les cançons ja tenen un punt diferent de les dels anteriors discs. Jo acostumava a passar pel filtre de la imaginació les coses de la vida que tenia ganes d’explicar, era com una manera d’amagar-me rere uns personatges i unes històries que no eren jo, però que en el fons eren molt meves. En les cançons d’aquest disc, però, el filtre de la imaginació ja no hi ha intervingut, ja que tenia ganes d’explicar la vida tal com me l’anava trobant.
El llançament del nou disc va coincidir amb el desè aniversari del grup. Quin balanç feu de la trajectòria?
El passat 2015 hem celebrat els nostres 10 anys de trajectòria junts i ha estat un bon moment per mirar enrere i adonar-nos de tot el que havíem fet. En deu anys hem passat de ser un grup de versions de cançons franceses a posar-nos a fer cançons pròpies i ja tenir 3 discos, haver passat per diferents sales i festivals i tenir un públic molt fidel.
La cançó francesa és un dels vostres trets més identificatius, de fet. És també una font d’inspiració?
Vam començar cantant cançons franceses, per tant podem dir que aquest estil és la nostra principal influència, ja que va ser amb aquestes cançons que vam posar les bases del projecte. Sempre hem tingut molt en compte alguns trets definitoris d’aquest estil: la importància dels textos, la manera de recolzar aquests textos amb la música, la importància d’interpretar-los d’una manera justa. Aquestes premisses ens han acompanyat des del primer moment.
