“Irredempt” és el títol del nou disc de Roger Mas. S’hi presenta en solitari, només acompanyat per la seva guitarra. Amb ella i la seva veu construeix una dotzena de cançons delicades i alhora plenes de força, amb una lírica molt poètica.
Després de fer un disc amb tota una cobla, a ‘Irredempt’ es presenta ben nu.
Em considero un cantautor, però després de vuit discos no en tenia cap que fos només veu i guitarra. Després de treballar amb quinze músics de la cobla durant mesos, que va ser divertidíssim i fantàstic, i d’oferir tants timbres i colors, em venia de gust anar a l’altra punta, treballar en solitud i buscar la cruesa de la interpretació individual.
És un disc que exigeix l’oient una atenció total, seure i escoltar-lo sense fer res més, com s’escoltava la música abans.
És un disc que et demana l’atenció, i que et molesta si el tens posat sense voler prestar-n’hi massa, perquè desapareix, torna, canvia... És un disc de sofà, de nit i amb llum tènue, per escoltar-lo de cap a cap.
‘Irredempt’ et transporta a mons onírics amb les seves lletres místiques i poètiques.
Això sempre ha estat cabdal en la meva música. És la manera de representar com em sento sempre, a cavall de la realitat i del món heretat de la infantesa. Allò que abans en dèiem “la vida interior”, un món privat on no hi entra ningú, encara que tu el vulguis compartir no pots fer-ho.
Creu que la seva música és en essència evasiva?
En tots els meus discos sempre hi ha aquesta necessitat de fugir, de buscar un lloc on les coses tinguin sentit i siguin més controlables, i on tu mateix hi tinguis més importància. En el món on vivim som granets de sorra, la nostra importància com a individus és molt poca i la nostra capacitat d’incidència, mínima. La voluntat evasiva i onírica de les meves cançons té a veure amb imaginar un lloc on tu pots actuar més com un dictador, com una casa pròpia on ho decideixes tot i ets a gust.
Concep l’artista com algú que reivindica la individualitat?
Sí, n’estic molt convençut d’això. Manuel Vázquez Montalbán analitzava els artistes de la Nova Cançó segons la diferència entre el “nosaltres” i el “jo”. Les cançons de Raimon i de Lluís Llach eren aquest “nosaltres” que interpel·laven a la societat, mentre que Pau Riba i Jaume Sisa eren el “jo” una mica despistat, que es pregunta qui som, això què és, què hi pinto aquí. Artísticament sempre m’ha interessat més la poètica del jo.
Les seves cançons fugen de l’esperit costumista de moltes de les bandes que triomfen avui en el panorama català
No crec que en fugi. Penso que m’agradaria fer moltes coses que no sé fer, potser m’encantaria signar una bona cançó costumista, o d’una bona cançó protesta que interpel·li el “nosaltres”, però és que no em surt. Estic d’acord que hi ha una generació de músics que està tirant més cap a un cert costumisme. Potser la nova generació té una existència una mica gris. L’última que va tenir una certa il·lusió va ser la del 68.
