El Músiques Tranquil·les és un petit privilegi, una llicència que es dóna Mataró cada any en les setmanes de fred i mandra. És un cicle que, partint d’una definició per força etèria, ha fet desfilar per casa nostra bona part del millor registre que pot mostrar la música de casa. Passa, però, amb el Tranquil·les el mateix que passava –i és l’única comparació, perquè en tota la resta disten força– amb el Cruïlla quan es feia a Mataró: que hi ha cops que surts d’un concert més esmaperdut per la poca gent congregada que no pas saciat amb la bona música gaudida. I això fa ràbia.
Divendres passat una setantena de persones es van convertir en poc coixí pels The Pepper Pots. Aquest és un d’aquells grups que sovint penses que potser són massa bons i ho fan massa bé a l’altra punta de món com perquè a 40 quilòmetres de Girona omplim una sala. Tot i això els que hi van ser van gaudir dels ingredients que ja han confirmat els “peppers” com una delicatessen musical: rigor en la instrumentació, polivalència estilística, una harmonització excel·lent entre veus i banda i una més que notable potència escènica. Pels que els segueixen, l’al·licient de l’actual gira no és tant veure cap on encaminen cada vegada més les seves passes dins el soul, sinó comprovar com el nou duet vocal s’estrenava. I aquí, enmig de la gaudida, un va poder notar que encara hi ha camp per córrer i millorar. Amb les veus rodades, la cosa pot excel·lir. Però llavors potser en lloc de 70 seríem 60 a la sala. És allò dels camins inescrutables.
