Moisès Bertran –Mataró, 1967– pianista i compositor, va estudiar a l’Escola de Música de Mataró, al Conservatori del Liceu, a la Universitat de Hartford. Ha passat la meitat de la seva vida fora de Catalunya, a cavall dels Estats Units i actualment a Colòmbia on treballa a la Universitat, al Conservatori Nacional de Bogotà. El passat diumenge va estrenar la seva obra ‘Una Fantasia per a Contrabaix, per a contrabaix i Orquestra Simfònica’ a l’Auditori de Barcelona. Dies abans vam poder parlar amb ell.
Què és aquesta ‘Fantasia per a Contrabaix’?
És una de les meves composicions, que vaig fer durant un projecte de composició. Vaig compondre aquesta ‘Fantasia per a Contrabaix i Orquestra Simfònica’ el 2010 en una estada a Hongria, i amb en Salvador Brotons, que és el director de la Banda Municipal de Barcelona havíem comentat algun cop d’estrenar una obra meva i li vaig oferir aquesta. Fa un any que estava prevista dins la programació regular de la banda, al costat d’altres compositors catalans com Toldrà, Pujol, Samper i Bertran.
Per tant ets el compositor “nou”?
M’agrada que el concert reculli autors de la primera meitat del segle XX de manera que sí, que sigui el compositor nou. M’agrada que no sigui un concert de música contemporània perquè a vegades sembla que als autors nous ens toqui estar dins un ghetto de persones noves. La nostra és una línia d’interpretació arrelada en el barroc pel que m’agrada estar relacionat amb compositors de diferents èpoques.
Què et suposa estrenar a l’Auditori?
Costa molt fer camí a Catalunya i com que he passat tants anys fora, encara més. Tot i això no em puc queixar, perquè la meva música es va tocant. Estrenar a l’Auditori és un plus, és un segell de qualitat, vol dir que anem bé i fa molta il·lusió.
El compositor pren part activa de la preparació del concert?
Sí. No és només anar-hi el dia del concert sinó que he de preparar els assajos amb la banda. Un aprèn molt sent-hi, perquè finalment fins que no comença l’assaig amb la banda no es fa la idea de què funciona i de què no. Amb Jonathan Camps, el contrabaix solista porto mesos treballant l’obra. És força curiós una obra escrita per a contrabaix, pel que preparar com s’adapta amb la banda ha requerit molta feina. Per exemple he hagut de fer una reducció per a piano de tota la musicalitat de la banda de manera que pugui fer-se a la idea del que s’hi trobarà.
Després de l’estrena, es tornarà a interpretar aviat?
Sí, a Anvers, a Bèlgica, a l’abril. Em van demanar una obra i es tornarà a interpretar.
Compondre una obra com aquesta quina dedicació requereix?
Una obra com aquesta requereixen mètode i treball diari i a poc a poc. Un preludi per a piano d’un minut i mig es pot fer amb una febrada, amb una tarda, però una obra que implica 60 persones a l’escenari demana moltíssima feina. Primer inventes la música, i aquí necessites inspiració, però després hi ha molta feina perquè la inspiració s’ordeni i vagis vestint amb altres elements. Aquesta obra la vaig fer amb dos mesos en dedicació completa, però el concert de violí que estrenaré el maig a Colòmbia em va costar quatre mesos durant deu hores diàries. I després vénen les revisions, anar passant el ribot, preparar totes les partitures, etcètera. Per exemple amb el concert de contrabaix hi ha hagut molta feina per revisar la relació entre un instrument solista com el contrabaix i un conjunt amb la potència d’una banda.
Actualment prepares alguna cosa nova?
He estat molt concentrat en l’obra per a banda per l’Auditori i la de violí, que estrenaré a Colòmbia. Implica molta feina, anar-la adaptant. Una obra és com un fill, li has d’anar ensenyant coses, educant-lo i saps que quan l’has de presentar ha d’anar ben pentinat i vestit. També estic preparant una simfonia com a part de la meva dedicació al Conservatori Nacional de Bogotà.
