El Cruïlla ja sap què vol ser de gran

El festival es consolida en la seva edició més exitosa

  • Cugat Comas
  • Dilluns, 08 Juliol 2013 10:56

Panoràmica del Cruïlla BCN

El Cruïlla BCN ja no és un bitxo raro però segueix sent ben peculiar. El segueixen muntant quatre nanos i nanes de Mataró però la seva barcelonitat ja no és impostada. Manté un punt rupestre però ha guanyat dimensió de festival gran. A còpia de perseverar i de dur a la pràctica fins a les últimes conseqüències la tossuderia de no fer classificacions musicals –“hi ha dos tipus de música, la que t’agrada i la que no”, repeteixen– han acabat donant amb un esquema de festival que, aquesta vegada sí, sembla haver entonat, sembla haver fet el ‘clic’. Si la paraula consolidació no denotés una semàntica que en els temps que corren són temeràries, el festival l’ha assolida aquest 2013. Amb dues jornades –com sempre– notòriament diferents. L’una i l’altra, dos ritmes, dues concepcions. Un festival en puixança que ja sap què vol ser de gran. I que va reunir més públic que en les passades edicions.

El Cruïlla va jugar divendres a semblar un rèplica del Primavera Sound. Els aires de la música més indie i pop van inundar bona part de les hores en què va estar obert el recinte del Fòrum. Música de degustació, contemplativa fins i tot detallista a l’extrem. A diferència del mastodòntic festival que duu el nom de l’estació de l’any, però, si d’alguna cosa pot ensenyar cuixa el Cruïlla és que amb les seves dimensions més humanes per veure un grup no te n’has de perdre una dotzena. Aquí és on cal saber interpretar la cadència entre els dos escenaris principals que van intercanviant propostes en una mena de crescendo artístic ben trobat pels programadors. La successió de Cat Power, Rufus Wainwright i James Morrison va narcotitzar la gent, sorprenent-se els uns i els altres –públics diversos– de quanta raó té el nom aquest de Cruïlla. Ernest Ranglin, la darrera incorporació al cartell, diuen que també va ser de nota.

La nit va pujar en ritmes cardíacs amb Suede i Wyclef Jean, tots dos amb el pes de tenir la mitjanit passada i per tant tenir el públic en aquell punt just en què necessiten dosi, del que sigui però dosi. Suede són en aquell terreny empantanegat mig indie, mig comercial i l’excantant dels Fugees va tirar de repertori antic i aliè per desfermar una festa de rap enganxifós molt ben rebuda a aquella hora. I a partir de llavors la nit ja s’amotizava. Whomadewho rematava la feina a l’escenari principal, Joan Colomo feia mèrits per ser ‘l’enfant terrible’ de la música catalana de qualitat i a la carpa The Suicide of Western Culture fomentaven el seu nom duent la nit al precipici. Buraka Som Sistema va fer les delícies, al final.

Dissabte frenètic

La pausa impresa durant tot el divendres primaveral va constatar amb un dissabte d’estiu infernal, de foc musical. Tiken Jah Fakoly va ser aquesta vegada un entremès per començar a esverar la parròquia que, àvida, després del senegalès es va posar en mans d’un dels reis de la nit: Goran Bregovic. Feia anys que els promotors del Cruïlla feien ullets al balcànic que va demostrar amb una hora i mitja frenètica que té un directe impepinable i perillós: impossible estar-se quiet: quina banda! Era tan dura una hora i mitja de guerra musical que es va agrair sobremanera una altra primera espasa: Morcheeba. Ritmes atenuants, himnes generacionals i un gran repertori de música per fer l’amor. Sensorial.

Snoop Dogg, estratosfèric

I aquí ja es va obrir el terra i definitivament la calor infernal ens va cremar a tots. Snoop Dogg o Snoop Lion o com vulgui que se li digui al senyor que va sortir vestit del Barça -n’és seguidor apassionat- per jerarquitzar la nit, per fer-se’n amo i senyor. El concert més celebrat del festival, de llarg. Pura força escènica, amb variants, danses i gestos de gust dubtós al servei d’un espectacle total. Un veterà del Cruïlla ho comparava amb el concert de MIA, l’any anterior. Essència festiva: raó de ser del festival, far de cap on ha d’anar. Amb la sensació que ja s’havia guanyat, la resta de la nit va ser per a lluir-se. De Fermin Muguruza se’n dirà poc, perquè la debilitat del cronista l’allunya del tot de mirar de ser subjectiu. Dels concerts de Tego Calderón i la sessió final dels Nasty Mondays, que la gent va sortir amb un somriure d’orella a orella. Començant pels responsables del Cruïlla, aquest nen que s’ha fet noi i ja espavila.

El Tot Mataró i Maresme
Carrer d'en Xammar, 11
08301 - Mataró

Tel: 93 796 16 42
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

Anuncieu-vos a El Tot Mataró!
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la. / Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

© El Tot Mataró i Maresme - 2014

Avís legal i condicions generals d'ús
Advertència de privacitat

Lloc web desenvolupat per tàctic.cat

Amb la col·laboració de: