Concert il·lustre, amb il·lustre sala, il·lustre ambient i il·lustres convidats. Per molt que pugui suposar una mala ganyota quan els ho comentes, el cert és que el Clap o l’alter ego municipal que és la Casa de la Música Popular feia temps que ens havien desacostumat a grans concerts. Sí. Han passat grans noms i menys noms i més substància, però es pot ben dir que el segon tram d’any ha estat a can Clap igual que a la resta del món mundial, la crisi es nota vaja, parlant de forma planera. Per això era doblement important el concert del dia 2. Diversos motius ho reforçaven. D’entrada era dia 2 i qui més qui menys, en cames, cap o estòmac això es nota. També pel que dèiem, perquè els temps que es duien eren més granats que florits i també perquè, per dir-ho finament, la música en directe a la ciutat passa per un moment dolç en quant a locals però més agre pel que fa a gent. Si a aquesta necessitat se li suma que el cartell era per excitar-se, s’expliquen les ganes que es repiraven al Clap. No venia el que més enllà dels Monegros en diuen un ‘Don Nadie’, venien uns dels grans, una aposta clara que prometia emocions fortes com va ser. Sona a tòpic però del milloret que ha trepitjat aquell escenari en temps. Sense comptar Cruïlla, que ja se’n parlarà prou. Profetes Els New York Ska Jazz Ensemble són els profetes d’aquest tipus de música. Diu l’acadèmia de torn que la música ska té tres ones i que el tipus concret que practiquen els nord-americans, que l’altre dia semblaven de Jamaica, és una derivació de la tercera d’aquestes ones, de grups i d’estils. Primer va sortir l’ortodòxia de l’ska, l’origen, l’essència. Més tard els anglesos van descobrir-la i se la van fer seva, amb ganes i estètica punk, la segona ona. Dins la tercera, que pregona un retorn als postulats inicials amb certa visió avanguardista, l’ska jazz és la vessant més generosa amb la definició, perquè torna al punt de partida, a la música negra, al jazz, fusiona Jamaica i Nova Orleans, petoneja Miles Davis i Prince Buster. Estil i qualitat I amb aquesta targeta de presentació, i després de teloners ben presentats i una espera massa llarga entre proves de so estalviables van arribar a escena i van començar a dominar. Amb estil i amb qualitat. Va ser un concertàs. D’estil. De saber-ne, de dominar l’escena, de saber triar les cançons i els ritmes i acostar-se a costat i costat de l’ska jazz, de jugar amb el públic, amb les melodies i amb els clàssics. Eren 5 persones i un so de 12. Era un vent sublim i acadèmic. Era l’absència de corista com a subratllador de la potència del metall. Era una flauta. Era saber-ne. Era ritme i era subtilesa. I també va ser un concertàs de qualitat. De qui veus que amb l’instrument farà el que vulgui, de qui ja ha domat la bèstia musical i brinda amb el que calgui. Van ser dues hores d’una sonoritat enyorada a Mataró i el Clap. Van ser dues hores d’obra d’art i de Festa Major. Cançons de profecia en temps difícils per la bona música. Festa Major dels profetes de l’ska jazz
New York Ska Jazz Ensemble, divendres 2 de gener al Clap. Teloners: Gramophone Allstars i Illegal Jams
Concert il·lustre, amb il·lustre sala, il·lustre ambient i il·lustres convidats. Per molt que pugui suposar una mala ganyota quan els ho comentes, el cert és que el Clap o l’alter ego municipal que és la Casa de la Música Popular feia temps que ens havien desacostumat a grans concerts. Sí. Han passat grans noms i menys noms i més substància, però es pot ben dir que el segon tram d’any ha estat a can Clap igual que a la resta del món mundial, la crisi es nota vaja, parlant de forma planera. Per això era doblement important el concert del dia 2. Diversos motius ho reforçaven. D’entrada era dia 2 i qui més qui menys, en cames, cap o estòmac això es nota. També pel que dèiem, perquè els temps que es duien eren més granats que florits i també perquè, per dir-ho finament, la música en directe a la ciutat passa per un moment dolç en quant a locals però més agre pel que fa a gent. Si a aquesta necessitat se li suma que el cartell era per excitar-se, s’expliquen les ganes que es repiraven al Clap. No venia el que més enllà dels Monegros en diuen un ‘Don Nadie’, venien uns dels grans, una aposta clara que prometia emocions fortes com va ser. Sona a tòpic però del milloret que ha trepitjat aquell escenari en temps. Sense comptar Cruïlla, que ja se’n parlarà prou. Profetes Els New York Ska Jazz Ensemble són els profetes d’aquest tipus de música. Diu l’acadèmia de torn que la música ska té tres ones i que el tipus concret que practiquen els nord-americans, que l’altre dia semblaven de Jamaica, és una derivació de la tercera d’aquestes ones, de grups i d’estils. Primer va sortir l’ortodòxia de l’ska, l’origen, l’essència. Més tard els anglesos van descobrir-la i se la van fer seva, amb ganes i estètica punk, la segona ona. Dins la tercera, que pregona un retorn als postulats inicials amb certa visió avanguardista, l’ska jazz és la vessant més generosa amb la definició, perquè torna al punt de partida, a la música negra, al jazz, fusiona Jamaica i Nova Orleans, petoneja Miles Davis i Prince Buster. Estil i qualitat I amb aquesta targeta de presentació, i després de teloners ben presentats i una espera massa llarga entre proves de so estalviables van arribar a escena i van començar a dominar. Amb estil i amb qualitat. Va ser un concertàs. D’estil. De saber-ne, de dominar l’escena, de saber triar les cançons i els ritmes i acostar-se a costat i costat de l’ska jazz, de jugar amb el públic, amb les melodies i amb els clàssics. Eren 5 persones i un so de 12. Era un vent sublim i acadèmic. Era l’absència de corista com a subratllador de la potència del metall. Era una flauta. Era saber-ne. Era ritme i era subtilesa. I també va ser un concertàs de qualitat. De qui veus que amb l’instrument farà el que vulgui, de qui ja ha domat la bèstia musical i brinda amb el que calgui. Van ser dues hores d’una sonoritat enyorada a Mataró i el Clap. Van ser dues hores d’obra d’art i de Festa Major. Cançons de profecia en temps difícils per la bona música. 
