Era un dels concerts més esperats, amb el permís dels Blues Brothers que l’aigua va suspendre, i ho va ser. El retard habitual va fer que, obligats a acabar a 2/4 de 2, els concerts haguessin d’ajustar-se a 1h i mitja, quan podríen haver donat molt més de sí i van deixar a més d’un amb la mel als llavis, i amb ganes de més. Si observessim la cromàtica de les dues intèrprets podríem dir que els concerts van tenir dos colors: el blau de Chambao i el vermell d’Amparanoia.
Chambao va obrir la nit amb molta força i gran fervor entre el públic, on en destacava la varietat d’edats i procedències, i que venia a entregar-se sense rendició a la Mari. Ella va complir. De la veu de la Mari, i acompanyada per un conjunt virtuós, van sonar els temes de lúltim disc i també els classics de sempre. Tots els temes embolicats per una presentació espectacular, fent gala d’un gran desplegament de llums. Tot i així, a Chambao li va faltar una mica d’emoció, d’aquell sentiment que va captivar el mateix parc dos anys enrera. Tot plegat una mica fred, blau. La Mari va complir, va satisfer als convençuts però va deixar igual als que encara no estaven.
L’altra part del concert va tenir un to molt diferent. Amparanoia va sortir amb ganes de festa i va repartir-la. Des del primer tema va embutxacar-se al públic fent-lo ballar al ritme de les seves rumbes, ranxeres, boleros o el que fes falta, fent pujar els colors, tenyint la nit de vermell passió. La malagueña, que va reivindicar la seva pàtria resident: Sant Pere de Ribes, va fer un repàs antològic als millors temes de la seva discografia recollits en el seu últim treball. No van faltar clàssics de la festa més esbojarrada com Que te den, o Welcome to Tijuana, ni tampoc temes amb marca de la casa com Ella baila bembé. Festiva però també igual de combativa, Amparo Sánchez va servir la millor nit de Cruïlla en un Parc Central entregat. Rendit com aquell primer aterratge de la cantant a la ciutat, sota una carpa instal·lada a la mateixa pista per un Carnestoltes de fa 15 anys de la mà del PAC, però ara per dir “Bye Bye”. Amparo, d’Amparanoia, va acomiadar-se deixant un gust de boca dolç, alegre i sobretot, carregat d’optimisme. La millor manera de marxar, deixant un bon record: una gran festa, com sempre, que es trobarà a faltar.
