El passat divendres, primer de març, la sala clap de Mataró es va vestir de gala per a rebre Amparanoia, que havia triomfat a la sala mataronina en la seva anterior visita. El concert va començar, amb els ja típics quaranta-cinc minuts de retard, quan de darrera la pantalla que tapava l’escenari van aparèixer els músics que varen fer les delícies dels assistents.
La cançó “Somos Viento”, que dóna nom a l’últim disc de l’agrupació, va obrir el concert. La seva tonada no estamos de paso, no somos fracaso ja va donar un avís de que el concert seria, com a mínim intens i ple de molts tipus de músiques que, totes barrejades, resultaven en un còctel terrorífic, genial a vegades però confús i sobretot poc ballable a altres.
I és que qualsevol que li agradi la música més diversa, el mestissatge, hauria disfrutat molt divendres al Clap. La rumba més autèntica donava pas a ritmes reggae, a matisos house, o fins i tot, a les molt agraïdes tonades aràbiques que donaven un to magistral i multicultural, que juntament amb els matissos eslaus d’un violinista extravagant que deleitava amb la gran qualitat i simplicitat d’un instrument clàssic al ben mig d’una xaranga altrehora esbojarrada, però ara més calmada i refinada.
L’esquema de les cançons en algun moment es va fer repetitiu i això juntament amb els ritmes massa descansats del reggae suau van refredar els ànims de la multitud, que, molt expectant, també es mostrava exigent amb els músics, potser encara mal acostumada per la sobèrbia actuació de Macaco, el mes passat, o a la darrera visita d'Amparo el juliol passat amb una explosiva Charangoïa.
El músics van acceptar el repte i van tornar a prèmer l’accelerador, una cançó de caire feminista, amb consignes zapatistes va donar al concert aquell to no polític sino reivindicatiu necessari per a escalfar ànims, ella baila bembé! Va tornar a despertar la multitud ja massa abocada a la barra i a la conversa, i el grup va encarar amb energies renovades el final del concert, aquell punt en què els artistes es juguen amb quin regust de boca han de sortir del concert els espectadors.
Era moment de recòrrer a la reserva, de fer bisos, d’acabar d’explotar les qualitats i les facilitats que dóna tocar una música tan alternativa i diversa, era moment de guanyar-se un públic que, potser no estava del tot satisfet. Va ser el moment dels temes més antics i corejats del grup: "Hacer dinero" o "Welcome to Tijuana". Alhora que es trobaven a faltar temes del segon disc "Feria Furiosa" com el "Caravane", "La Pared" o "Desperado".
La part final va servir per a comprovar de quina fusta estaven fets els artistes de dalt l’empostissat. Amparo Sànchez, la musa de lavapies, amb o sense guitarra va demostrar perquè té una de les millors veus del país. El violinista Vesco Kunchev ens va explotar les mil-i-una vessant d’aquest instrument. A la percussió i bateria, Fran Padilla. I també a la percusió i aportant la veu, Beto Bedoya de Macaco. Potser un pèl desaprofitat però donant tocs de qualitat a les melodies, el trompetista José Alberto Varona. Al baix, la incansable Carmen Niño. El més enfeinat de la banda, als teclats i a les programacions, Eldys Isak Vega, que es va marcar un rap tot solet. A més, del guitarra d'Undrop, Tomas Rundquist. Per no parlar de la figura de cors on la guapíssima Begoña Bang-Matu deleitava el públic, l’animava i li exigia que no parés de rumbear i despertar la fiesta, tot i que el seu micròfon s'espatllés en la seva cançó de lluiment.
Va ser potser aquest despertar definitiu de la fiesta el que es va trobar a faltar. Antagonicament a la visita del juliol, el públic assistent al Clap va cantar i corejar poques de les cançons del nou disc, potser perquè no se les sabien? Poder aquest és el risc de les gires de presentació dels àlbums nous. Va ser un bon concert, d’aquells que no fan tots els dies, però a un grup com Amparanoia se li pot demanar que el Clap s’ensorri al seu ritme, cosa que divendres no es va conseguir, va faltar aquella energia que conecta escena i sala i que fa crèixer la festa.
Cugat Comas i Jordi Aliberas// Freqüència Iluro
