Com cada dijous a les deu de la nit, o més en dit a les 10:45, la música més diferent, alternativa, experimental o com es vulgui dir, va omplir la sala petita del Clap. Uns dos-cents mataronins van assistir al concert d’un grup que ja havia tocat en anteriors ocasions a la sala, Calamento.
Partint del flamenc més pur i barrejant-hi mil i un ritmes, Calamento és d’aquells grups que sense deixar-te meravellat es va deixant escoltar i, mica en mica, et va enganxant. Les seves melodies dolces i senzilles amaguen multitud de matisos que, amb l’habitual murmuri del galliner del Clap, a estones no es podien apreciar.
Destacable és l’habilitat del català Xavi Garcia a la percussió, s’hi desenvolupa perfectament amb l’excel·lent salvaguarda de corda que toquen de manera excelsa: Ian laurens, dóna aquella profunditat a la guitarra que millora qualsevol cançó, i l’Hongarés Zxolt Hernani, es desenvolupa ratllant la perfecció amb la guitarra espanyola.
L’ampli ventall de ritmes possibles amb tres instruments, ja l’exploten en la primera cançó. El año de la serpiente exerceix el paper de introducció i ja barreja tons flamencs, amb energia pop, amb la finura del jazz, i l’alegria dels ritmes més de l’est.
La confirmació arriba amb la tercera cançó, Milosevic Dreams, que arriba a ser increïble. Amb un principi lent, i en in crescendo fins a l’apoteosi final, amb un Xavi Garcia senzillament esplèndid. El públic del Clap, savi com pocs, va reconèixer al final de la cançó, la qualitat musical de la peça amb una ovació de les llargues.
Uns petits problemes de so, van fer que s’hagués de tocar una cançó a dos instruments. Tant se val, la peça ens ajuda a veure com són de necessaris els tres músics per a Calamento. La pausa va fer engrandir el murmuri del galliner, que amb prou penes va deixar escoltar una de les millors cançons de la nit. Amb compassos d’espera dignes del mateix Mike Oldfield, seguit d’aires del flamenc més pur, la cançó va tornar a emmudir la sala, que més tard va poder gaudir d’una rumba, suavitzada és clar, que amb els instruments presents, resulta si més no, interessant.
De la resta del concert se’n pot dir que Calamento va seguir en la mateixa línia ja marcada. Precisament si alguna cosa podem retreure al grup és que els ritmes i melodies arriben a ser repetitius, els excusem, si amb tres instruments s’és capaç de fer la colla de músiques que ells practiquen, és excusable que la repetició aparegui.
A la part final del concert el trio va recórrer a les cançons del nou disc que tenen previst treure a la venda abans de final d’any i cançons com Paprika ens van deixar clar de quina fusta estan fets els excel·lents músics que dijous passat van omplir el Clap. Dol no poder-els-hi augurar un gran futur, pel tipus de música que practiquen no poden tenir gaire èxit, és el pa que s’hi dóna, en un món, el de la música, inevitablement globalitzat.
Cugat Comas // Freqüència Iluro
