La simple iniciativa de Dijous Paella val l’elogi. Titot, líder de Brams, va fer un pas endavant –un de tants– en la seva carrera quan va escollir la rumba com a nova companya de viatge. Lluny queda ara aquella època en què el de Berga comandava la imitació catalana de Negu Gorriak. Tan lluny i tan a prop perquè en Titot hi segueix sent i malgrat renovació en missatge musical i vehicle escollit, la seva veu característica amb aquell deix personal continua quedant ben marcada en cada tema. La resta de Dijous Paella, un guitarrista que fa el ventilador la veu femenina que, aguda, duu el so tradicional, el de mercat, el de poble, percussió i bateria i una secció de vent de cobla que completen l’experiment amb encert. Un cert toc rústic, tot plegat. Però va funcionar.
Els inicis de concert sempre són freds i si es continua avançant els horaris encara més. La gent no s’apropa i els primers temes esdevenen escalfaments pels artistes. Als Paella els va passar això però ben aviat van fer moure els qui omplien mitja sala i van crear un ambient envejable, en què l’essència de la rumba, la catalana, la nostra –com l’eslògan de la tele– es va imposar. Ball i festa, a costa i per sobre de tot. Música refrescant, càlida. Se li diria estiuenca si la relació entre l’estació de la calor i la música no passés per una correlació pejorativa, Però és que realment al que sonen Dijous Paella és a verbena d’estiu, popular. Un grup de Festa Major. Potser de Festa de poble –sense faltar– aquelles de gresca autèntica, total.
Poc sabor rumbero
Segurament a Dijous Paella els falta autenticitat. O potser és rigor. L’exigència hi és en una música tan nostrada que fins i tot el PP en vol fer un festival. Potser per això, des de l’ortodòxia, es veu el grup com una realitat mitjana, que es queda a mig camí potser perquè vol o potser perquè no pot. El to negatiu de l’adjectiu “estiuenc” apareix i Titot no controla el galliner, a estones. Res massa gras, el llistó baixa i torna la festa. Dijous toca paella, i el cap de setmana festa. Bon concert.
